Llorenç Álvarez, amb les medalles de campió del món, d’Europa i d’Espanya / Nebridi Aróztegui
Llorenç Álvarez va tornar a principis de setmana del Paraguai, on es va disputar el Mundial de patinatge, i ja treballa per preparar la nova temporada amb el repte de repetit els èxits d’aquest any. No s’ha donat descans perquè vol mantenir la seva condició de campió del món assolida a Asunción en la modalitat de Solo Dance. Un èxit que ha culminat la seva trajectòria esportiva.
Com se sent uns dies després de coronar-se campió mundial? Encara estic en un núvol, és un somni fet realitat. Toques el cel del patinatge, no pots demanar més. Quan ets petit somnies en arribar el més amunt possible, però fins que no et veus amb la medalla al coll no t’ho creus. I és llavors quan et dius: soc el millor del món! Estic en plena eufòria i en ple estat de felicitat. Han estat dos anys molt durs a causa de la pandèmia, un període en el qual jo he canviat de modalitat, del lliure a la dansa. I passar d’aprovar el certificat el 2019 per competir internacionalment a ser ara campió del món és extraordinari.
A les imatges del campionat se’l veu extraordinàriament emocionat quan es proclama campió. Sí, perquè vaig veure que la gent també estava feliç d’aquesta victòria. Els entrenadors, el públic, els jutges i els mateixos patinadors estaven contents. Tothom va veure clar que em mereixia aquella medalla i jo no podia demanar més.
Què li passava pel cap? Porto patinant des dels cinc anys. La meva vida és el patinatge i tots aquests sacrificis fets per estar a l’elit es veuen recompensats. Sacrificis com no poder veure sempre que vols la teva família, no gaudir dels amics, coses que et perds de la vida per estar entrenant en un pavelló. Quan obtens aquesta medalla trobes l’explicació a tot aquest esforç. Tinc gravada la meva imatge aquest any fent flexibilitat, plorant del mal que em feia el cos. I és ara quan dius que tot això ha valgut la pena.
Està clar que la decisió de canviar el lliure pel solo dance ha estat encertada. Des de juvenil vaig veure que la meva part artística era la més potent quan treballava al CN Terrassa amb el Clemente Cerezo. Amb el canvi la vam encertar. La seleccionadora espanyola em deia que ara comença la meva carrera esportiva.
Quan va canviar de modalitat va esclatar la pandèmia. Com el va afectar? Va ser dur i durant dues setmanes vaig arribar a pensar a retirar-me, que ja en tenia prou. Però després se’m va passar, tenia uns objectius i els volia complir. En el meu pàrquing vaig estar entrenant en pocs metres, fent videotrucades amb els meus entrenadors. Vaig pensar que em mereixia obtenir una medalla en un Campionat del Món.
Aquest any ho ha guanyat tot i s’ha posat el llistó altíssim. Tothom em pregunta a què puc aspirar més. He guanyat la Copa Itàlia, la Copa Alemanya, el campionat d’Espanya, el d’Europa i el del Món. I ara què? Doncs ara el repte és repetir-ho. L’esport és fer gaudir i gaudir un mateix. Aquest és el primer objectiu. El més important és donar el màxim durant el camí. I si ho faig i no arribo, estaré igual de satisfet.
Sent campió del món es pot viure millor del patinatge o la realitat en aquest sentit cania poc? Aconseguir una medalla té una petita compensació econòmica, però som un esport minoritari. Com a patinador no pots viure, però aquest títol fa que et vinguin a buscar per fer tecnificació, per fer coreografies, exhibicions. I és així com et pots guanyar la vida. La gent no sap com de difícil és arribar fins aquí a nivell econòmic.
A part d’aquesta medalla d’or individual, també ha assolit la plata com a entrenador de l’equip de xou petit del CP Matadepera. Un èxit que era menys previsible. Si la meva medalla l’esperava poc, la del grup encara menys. Veníem de ser cinquenes a l’Europeu i no sortíem com a favorites. A més, era el nostre primer Mundial. I fer una plata, tant a prop del títol, va ser fantàstic. És un èxit molt gran que premia el treball de tot l’equip.
Ha estat un camí difícil el d’aquest equip? Si costa que un patinador arribi a un Mundial, fer-ho dotze patinadores és molt complicat. El fet de quadrar horaris, trobar subvencions per anar al Mundial, i tot el que comporta, és molt difícil. Haig de donar les gràcies a la delegada, la Mari Pau Caballero, per la feina que ha fet. L’espectacle dels grups és brutal. I hi ha una feina al darrere molt gran que costa diners. Vam fer una campanya per obtenir ajuts de cara al Mundial i estem molt agraïts a tots els que han col·laborat.
