Josep Ballbè i Urrit
La societat moderna presenta “façanes” diferents, en funció de zones geogràfiques.
Pel que fa al tracte esmerçat/manllevat envers la gent gran, hem d’aprendre molt de costums i tradicions de països del tercer món. Més concretament de zones ubicades a l’Àfrica profunda. Allí, el punt de vista dels ancians –als qui veneren amb devoció– esdevé un referent prioritari i innegociable. Fins i tot, malgrat que fa de mal dir, sovint ens fan nosa. Ràpidament els “aparquem” en residències geriàtriques, en la tardor de la seva vida… A les primeres de canvi, perdem la memòria del molt que els devem.
Per contra, pels nostres verals, ens hem acostumat a acceptar –com un mal menor– l’esclat de grupuscles formats per quatre marrecs sovint populistes. El seny s’oblida. Ens deixem conduir per criteris vociferants i esperpèntics… Justament quan els “vells” solen tenir bastanta més experiència que els joves en tots els aspectes de la vida. “Com més vell, més cervell.” Aquesta etapa vital és el moment de màxim coneixement per experiència acumulada. Ja ho reflecteix perfectament la dita castellana que diu “del rico es dar remedio, y del viejo, consejo”. Es fa necessari reivindicar i defensar l’experiència de la gent de la tercera edat enfront d’aquells que s’obstinen a denunciar la seva debilitat mental. El rerefons que amaga la pròpia definició/expressió de “gent gran” palesa la grandesa del seu immens/preuat tresor. Amb menys recursos materials, valen més.
Per tot plegat, remarco que cal escoltar les persones grans. El seu cabal d’experiència és un pou d’on brollen saviesa, percepció i claredat d’idees. Contra aquesta tesi, topem amb els brètols que cerquen altres rodolins, amb ànim de desprestigiar el col·lectiu: “Consell de vell, caga’t en ell!”.
A la Grècia antiga, la “gerusia” era el nom amb el qual es designava el senat d’Esparta o Corint. El formava un consell d’ancians que assessorava els dirigents polítics. Tenien molt clar el molt que havien contribuït al desenvolupament de la seva societat. L’homo sapiens primitiu mai no considerava els grans com una càrrega, sinó com a autèntics dipositaris de la memòria col·lectiva i precursors del que hi ha després de morir. Em pregunto si la meva reflexió remourà algun esquema mental.
