JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
L’any 1968 es va estrenar la pel·lícula “El planeta dels simis”, a on una tripulació d’astronautes encapçalada pel coronel George Taylor (Charlton Heston) pateix un accident que provoca que la nau s’enfonsi en un llac.
Després d’escapar d’ella descobreixen que no han passat 18 mesos, el mateix temps que van passar a l’espai, sinó que es troben l’any 3978.
Un cop fora, Taylor i els seus es troben en un món governat per una raça de simis hiperintel·ligents, disposats a capturar els nous habitants per experimentar i divertir-s’hi. L’escena final d’aquesta pel·lícula fa referència a la destrucció de la humanitat amb aquell fragment de l’Estàtua de la Llibertat enfonsada en una platja. La veritat és que ara mateix seríem incapaços de saber quines seran les civilitzacions que poden habitar el nostre planeta en un futur, el que ja no és tan difícil d’imaginar és que tot el que hem construït els humans acabi per ser aniquilat, destruït per nosaltres mateixos. Fa temps que l’ús indiscriminat de les prestacions naturals de la Terra ens situen en un hàndicap ferotge i devastador respecte de l’equilibri que hem de mantenir entre els que habitem el planeta i els seus propis recursos. És difícil d’entendre com sent plenament conscients de com els nostres comportaments estan posant entre les cordes la tolerància de la natura i veient com cada any els fenòmens provocats per aquest desequilibri ens aboquen a catàstrofes incontrolables que ens acosten a un punt sense retorn no som capaços de fer girar la truita.
L’anarquia del poder i del diner aprova aquest egoisme col·lectiu sense adonar-nos-en o, millor dit, sense rebel·lar-nos-hi davant del que acabarà sent la nostra desaparició. Ens importa el que som ara i aquí i els que vindran ja es trobaran la situació totalment fora de raïl i ja irreversible. Amb uns polítics desfermats per la cobdícia del seu gran moment vital i sense cap motivació pel servei públic a la societat que mantenen una actitud poc radical i per tant poc resolutiva davant aquest repte global que tenen al seu davant. Necessitaríem molts capitans Taylor per poder vèncer aquesta inoperància davant del defalliment i posterior col·lapse de l’entorn en què vivim. Els simis que podran tornar a habitar el planeta podrien arribar a ser més intel·ligents que nosaltres, però el que ara podem assegurar és que la nostra manera de fer, permetent la mort de la Terra, és més pròpia de micos antecessors que no de simis del futur.
El planeta cada vegada es troba més enrabiat per la desconsideració que tots plegats hem comès en la relació de convivència amb ell, especialment a partir de la industrialització i posteriorment el fenomen tecnològic que segurament ha provocat una vida més còmoda als que ara hi som i un món més decaient per als que continuaran vivint-hi. No som conscients de tot això i ens importa poc qualsevol de les teories i opinions que intenten solucionar la qüestió.
De ben segur que aquest article no farà més que incidir lleument en la reflexió de la gent i molt menys en les grans decisions de la política mundial, però no cal que ens enganyem més. Tots plegats haurem participat del nostre apocalipsi i jo no vull deixar de sentir-me partícip i coneixedor que entre tots ho vàrem aconseguir. No cal que busquem les raons per les quals hem anat acabant amb el nostre planeta sense cap tipus de compassió, assumim la nostra responsabilitat i la nostra incapacitat per capgirar la fi del nostre món i així com a mínim els nostres successors podran explicar a les civilitzacions esdevenidores com vam arribar a ser-ne, d’imbècils.
