Joan Boldú
Hi ha un espai de temps a la nostra vida en què conflueixen tres circumstàncies: la jubilació, la vellesa i el ser avi.
La jubilació comporta una pèrdua de rols, de relacions socials, una disminució d’ingressos econòmics. Una bona part de les persones que deixen el mercat laboral pateixen una disminució d’ingressos en passar de cobrar un sou a tenir una pensió. La precarietat econòmica és una de les causes que limiten el gaudi de la vida de les persones grans. En jubilar-se hom té consciència que està envellint, que envellir és tenir un passat creixent, és tenir cada vegada menys avenir, però, alhora, envellir és també encara viure, pensar, actuar, sentir, lluitar, estimar. Envellim des que naixem, però en tenim consciència ara, en fer-nos grans, i ens anem fent grans mentre tenim cura d’altres: dels més petits -som els seus pares-, dels més grans -som els seus fills- i dels nets -som els seus avis.
Aquest article tracta dels avis que esperaven gaudir durant l’última etapa de la seva vida del merescut oci que li atorgava la jubilació i fruir de l’afectiva relació amb els seus nets. Tanmateix, per una sèrie de circumstàncies veuen que aquest horitzó de bells colors desapareix sobtadament de la seva vida. Hi ha un estereotip -idea acceptada per la societat- sobre els avis que els exigeix la renúncia a gaudir de la seva llibertat, de la seva independència, del seu descans, del seu temps lliure, si no vol trair la seva principal ocupació: viure per cuidar nets. Les crisis econòmiques han fomentat l’aparició d’un nou tipus d’avi amb un nou ofici, que té dues funcions principals: tenir cura dels nets i contribuir amb els seus recursos al sosteniment econòmic dels seus fills i dels seus nets. La pensió dels avis, sovint escassa, és per a moltes famílies la font d’ingressos que fa possible la supervivència, el poder fer front a les necessitats diàries.
Han estat les crisis econòmiques, la precarietat laboral, l’atur de llarga durada i la impossibilitat de la conciliació familiar i laboral les causes que han condicionat que molts avis hagin hagut d’ocupar-se de tenir cura dels nets i d’ajudar econòmicament els seus fills tot i perdent tota o part de la seva efímera independència.
La conciliació, fer compatible la família amb l’empresa, ens la varen vendre com la gran solució a aquest problema social que repercuteix directament en els avis, però ha resultat ser més la visió d’una conciliació somiada que no pas d’una conciliació viscuda. La conciliació familiar i laboral és un problema públic que concerneix tota la societat. La roda del sistema de producció vigent no permet la conciliació: poca flexibilitat laboral, la major part de les excedències laborals per cuidar els fills són assumides per les dones, permisos de maternitat insuficients… Sembla que la conciliació que ens han venut és una mentida, una estafa.
Cuidar nets, ajudar els fills, ja adults, que romanen a la llar fins a edats ja avançades, pares que no poden atendre els seus fills perquè treballen els dos… fan que el tenir cura dels nets per part dels avis es converteixi sovint en una responsabilitat laboral enlloc d’una activitat de gaudi. Estudis sociològics parlen que 1 de cada 4 avis té cura dels nets durant una mitjana de 7 hores diàries, inclosos els caps de setmana (a Europa és 1 de cada 3 avis i 5 hores de dedicació). Es dona la paradoxa que hi ha avis que estan més estona amb els nets que els seus pares.
No és gens estrany que hi hagi avis que senten que fan una jornada laboral a temps complet. Ser cuidador dels nets podria ser un rol satisfactori per als avis. Tanmateix, el fet que cuidar-se dels nets ocupi la major part del temps de què disposen converteix el ser avi en un ofici que “impedeix” a uns el gaudi de l’oci, el temps de poder fer activitats escollides lliurement, no relacionades amb les obligacions laborals, i causa a altres l’anomenada “síndrome dels avis esclaus” –pateixen una sobrecàrrega física i emocional, no saben dir no, estan estressats… Què passaria si els avis..?
