Xavier Marcet
Hi ha organitzacions que semblen funcionar a embranzides desconnectades. Els que les gestionen potser volen fer creure que tenen una estratègia com un fil conductor que els inspira.
Però la resta només hi sabem veure un còctel de rampells i ocurrències. Tenir una estratègia és construir un criteri respecte a les apostes del que es vol fer i del que no es vol fer. Les organitzacions i les ciutats pusil·lànimes volen fer-ho tot. En realitat però només tenen impacte els que saben posar focus, i saben que els projectes regeixen quan, a base de dir no a altres coses, es deixa espai per al vigor d’allò amb què ens voldríem distingir.
Fa cent cinquanta anys qui va liderar aquest debat del que volíem ser a Terrassa van ser els industrials que van somiar en la ciutat industrial. Se sentien cridats a una missió que, des del seu punt de vista, no només anava bé per a les seves butxaques sinó per a la ciutat i aquells que hi trobaven treball. Aquest era el paper que feia la burgesia a les ciutats. En el cas de Terrassa, i de Sabadell, hi va haver una aposta que va culminar amb dues ciutats industrials clàssiques, molt properes i més diferents del que es podia imaginar. Ciutats del treball amb algun oasi de cultura i algunes poques expansions per a l’esbarjo. En l’acte d’homenatge que al Teatre Principal de Sabadell es va fer al gran historiador Josep Maria Benaul, en una de les seves intervencions gravades que es van posar, Benaul deia que veia Sabadell sense una burgesia, i sense una classe treballadora en el sentit clàssic del terme, i es deduïa que calia inventar nous recanvis que fessin d’actors de la construcció de la ciutat, més enllà de les institucions.
Era impossible escoltar Benaul en l’entrevista enllaunada i no pensar en Terrassa. Mancada de burgesia, amb una massa crítica d’empresaris molt prima si se la compara amb la història dels cent cinquanta anys darrers i amb una massa salarial de gent que, com bé deia Benaul, per res coincideix amb la classe obrera convencional. Alguns radicals estan molt contents d’aquesta ciutat gairebé sense empreses mitjanes o grans. Però les ciutats sense lideratge empresarial no se’n surten. Tenim ciutats en què per cada cent experts a repartir la riquesa n’hi ha quatre que es preocupen per crear-la, i només un parell que s’arremanguen de veritat. Sense empreses no hi ha creació de riquesa, especialment sense empreses industrials.
És clar que ningú enyora la burgesia clàssica d’una ciutat molt escindida socialment com era la Terrassa de fa cent anys, però sí que enyorem tenir més gent amb empenta i capacitat de crear empreses grans i de comprometre’s amb la ciutat. I els pocs que hi ha es troben sovint amb uns interlocutors a l’Ajuntament a qui el món de l’empresa els és absolutament aliè i que venen majoritàriament d’una cultura política més antiempresa que favorable a les empreses. El que quedava de burgesia local, en un sentit clàssic, es va anar esfilagarsant en els vuitantes i norantes. S no fos per la Cambra de Comerç i la Cecot, la sensació d’orfandat empresarial seria absoluta.
En aquesta ciutat sense burgesia, el lideratge ha passat completament a mans de les institucions, cosa que des d’un punt de vista democràtic és impecable. Però les ciutats sense un grup dirigent de la societat civil que inverteixi recursos privats i senti els colors locals d’una forma efectiva perden tot allò que no es pot aportar des del públic, risc i aventura per fer créixer projectes que puguin donar feina a molta gent. Catalunya és plena de ciutats d’aquest perfil, i Terrassa cada cop s’hi assembla més. Abans era al revés, moltes ciutats es volien assemblar, per la seva capacitat de crear riquesa, a Terrassa.
Des de l’Ajuntament s’haurien de prendre molt més seriosament el tenir més consistència empresarial, però la sensació és que no saben ni com posar-s’hi, ni els preocupa massa. Aquesta setmana, com que m’he criat de petit entre el carrer de De Paz i el carrer de Sant Cristòfol, que ara pateixen aquest impacte de trànsit sobtat, estava disposat a escriure sobre totes aquestes ocurrències del trànsit, però el Salvador Cardús ja ho va fer la setmana passada i segurament d’una forma més serena del que jo ho hauria fet. I és que l’acte d’homenatge al Pep Benaul, tot i ser un acte molt d’aquesta manera de fer sabadellenca que a nosaltres ens fa somriure (i viceversa), em va tocar molt, em va fer pensar i a nivell personal em va emocionar molt. Necessitem Benauls, gent del seu gruix a les nostres ciutats, ho necessitem com l’aigua.
