SALVADOR CRISTAU COLL, Administrador diocesà de Terrassa
En una ocasió, al principi del meu ministeri sacerdotal, un feligrès de la parròquia em va dir: “Mossèn, jo només sé fer les coses d’una manera, i és fer-les bé”. Sí, és veritat, li vaig dir, però no n’hi ha prou per a un cristià.
Perquè l’única manera de fer bé les coses per a un cristià és fer-les amb amor. Si ens falta l’amor, la caritat, ens falta el més important.
La caritat és la tercera “clau” que, juntament amb la fe i l’esperança, ens obre a una relació plena amb Déu i amb els altres.
Sant Pau escriu a la carta als Romans: “Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei.” (Rm. 13, 8-10).
I no podem oblidar el que Jesús ens diu com a manament seu: ”Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 13, 34).
Però, per què aquesta insistència de Déu en estimar? “Això us mano: que us estimeu els uns als altres.” (Jn 15, 17). I per què la nostra dificultat i resistència per viure l’amor? Perquè, com podem nosaltres estimar com ell estima? És que jo puc estimar com ell?
La resposta ens la dóna Déu mateix. En primer lloc perquè ell és amor: “Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1 Jn 4, 7-8)
I també perquè hem estat creats a imatge seva: ”Déu digué: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres…” Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.” (Gn 1, 26-27)
Això vol dir que, si ell és amor, nosaltres que hem estat creats a imatge seva participem del que ell és. Hem estat creats pel seu amor, hem estat creats per ser estimats i per estimar, com ell.
I una vegada més descobrim que el problema és que ens falta més fe. No ens acabem de creure que Déu és amor, i que ens estima i que no pot deixar de fer-ho.
El Papa Benet XVI afirmava a la seva primera Carta Encíclica “Deus charitas est”: “No es tracta d’un “manament” extern que ens imposa l’impossible, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dins, un amor que per la seva pròpia naturalesa ha de ser ulteriorment comunicat a uns altres. L’amor creix a través de l’amor. L’amor és “diví” perquè prové de Déu i ens uneix a Déu i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un “nosaltres” que supera les nostres divisions i ens converteix en una sola cosa, fins que a la fi Déu sigui “tot en tots” (cf. 1 Co 15, 28)” n. 18
Ens hem de convèncer, doncs, hem de creure de veritat, que Déu és amor, i deixar-nos estimar per ell, omplir-nos primer del seu amor. Cal experimentar que ens estima, que m’estima a mi, tal com soc, amb tota la meva realitat.
Quan estiguem plens del seu amor, aleshores, aprendrem nosaltres també a estimar. A estimar-lo a ell i als germans, amb el mateix amor que ens ha donat. Llavors, quan el coneixeré i l’estimaré, podré fer bé el que he de fer.
