Joan Roma i Cunill
Quan un poble no té lideratges clars, és lògic que perdi el nord. Així estem a Catalunya. Els qui ocupen primers càrrecs no tenen el lideratge que els correspondria.
L’ocupen, però no l’exerceixen, i aquí rau l’enorme desconcert, en els principals llocs de decisió.
Conec personalment bona part dels dirigents, sigui pels meus anys d’alcalde o pels de diputat. No deixo de posar-me les mans al cap quan veig algunes d’aquestes coneixences en determinats llocs de primer nivell. És impossible que portin bé el càrrec.
A tot plegat, s’hi suma el gran perjudici que causa haver de mirar de reüll l’altre partit, abans de prendre qualsevol decisió, de manera que uns es marquen als altres, i més lluny tenen la CUP que llança els daus per veure qui premia o castiga. Estem en un autèntic desgavell que fa inviable el bon govern. Només queda vegetar, a l’espera de l’enfonsament d’uns o altres, per causes externes.
Però tenim el mentrestant. Què fer mentrestant no canviem de govern i posem gent seriosa i preparada al capdavant?
Únicament podem resistir i mirar d’obligar a prendre decisions als qui tenen por de prendre-les.
No pot ser que, després de molts anys reclamant un aeroport de primera, quan el podem tenir, comencem a posar-hi pegues. Molts semblen trobar-se millor en una lliga de segona que en una de primera. I fins i tot Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, es permet passar al davant i creure que pot parlar en nom de tot el poble català. Ara, li surt la vena consultora, i proposa que votem per decidir si volem o no tenir un aeroport de primera.
Si a ella li venen ganes de consultes, per què no ens en plantegem algunes a les comarques rurals, per decidir si donem aigua o no a Barcelona? A ella ara no li agrada ampliar l’aeroport. Molt bé, ens van demanar a nosaltres si volíem acollir els embassaments de la Llosa del Cavall (el Solsonès), la Baells (el Berguedà) o Sau i Susqueda (Osona)? Entrem en aquesta batalla?
Contemplem també bocabadats els obstacles per celebrar uns Jocs Olímpics d’hivern, en el 2030. De nou tota mena de queixes i negativisme davant un esdeveniment que permetria posar al dia multitud d’infraestructures, equipaments i serveis.
Potser cal recordar que els Jocs Olímpics del 92 van posar Barcelona en el món. Per què ara no podem aspirar els del món rural a rebre dotzenes de milions per arreglar o posar al dia carreteres, noves tecnologies i esports de neu? És que volen que siguem només jardiners i mantenidors del paisatge per quan pugin els de ciutat?
Tampoc li agrada a l’ alcaldessa acollir una sucursal del Museu Hermitage. Per cert, un dels cinc més importants del món. Si poguéssim li diríem que els doni la nostra adreça i ja farem tot el possible per encabir-lo en alguna de les capitals de comarca. El problema és que volen estar en una ciutat de primer nivell. Em temo que, si esperen gaire més, aquest primer nivell haurà baixat dos o tres graons, en poc temps.
Continuem, però, amb altres mostres del país del no, a tot. A falta de planificació i tenir les idees clares, veiem com cada mes es rebutgen projectes per instal·lar noves energies. Ens diem mediambientalistes, però no volem tenir cap instal·lació a prop. Es diu no a múltiples propostes d’aerogeneradors i fem el mateix amb parcs solars. No sé si algun d’aquests dirigents inventarà instal·lacions soterrades d’aquestes energies, però en el món mundial, i en el de la realitat, han d’anar a l’exterior. I els aerogeneradors han d’anar on bufa el vent, i els parcs solars, on hi ha millor exposició al sol, de manera que gaires invents no es poden fer.
I, tanmateix, el nombre de projectes rebutjats supera àmpliament el centenar. Què podem fer? És complicat resoldre el dilema, perquè totes aquestes instal·lacions necessiten l’autorització del Govern de la Generalitat, i en aquesta pugna d’uns contra els altres procuren no “mullar-se”, la qual cosa vol dir o allargar els processos d’autorització o suspendre’ls, si surt la més mínima mobilització en contra.
Com que això és conegut, qualsevol iniciativa, en qualsevol indret del país, troba oposició. En uns llocs perquè el terreny és rústec, en altres perquè hi ha aus autòctones, més enllà perquè el paisatge és bonic, a l’altra banda perquè s’hi cullen cols, més cap aquí perquè hi ha alzinars, o rouredes, o pinedes de pinyons. O, simplement, perquè hi ha segones residències de gent de pes que tenen prou influència com per dir als seus partits que diguin que no. Així anem. Així estem. Mentrestant seguim lluitant contra l’escalfament global i el canvi climàtic, amb amplis discursos i abrandats escrits.
En realitat, estem a la cua dels territoris en matèria de producció d’energies netes. Un govern sense autoritat no transmet responsabilitat i, si no en té ell, per què n’ha de tenir la gent del carrer? I que ningú cregui que aquesta situació no comporta problemes afegits perquè no és cert. Qui pot venir aquí a invertir, si ningú defensa els seus interessos? O si tothom espera que l’altre s’equivoqui per passar-li al davant. Aquesta és la situació. Per això anem tan bé!
