Xavier Marcet
Comença el curs. És l’inici de l’any funcional. I tot empeny que li donem una oportunitat.
I ens esforcem a carregar bateries de positivitat sabent que les esgotarem inexorablement. Pensem i maldem perquè com a mínim ens arribin per a Nadal! En qualsevol cas, el curs ha començat fort. Ho ha fet políticament, que si l’aeroport, que si la taula de negociació, que si el govern continua dividit, que si juguem als espies amb Rússia, que si un 11 de Setembre amb una manifestació notable. Ho ha fet econòmicament, que si el preu de l’energia, que si la recuperació industrial frenada per la manca de xips, que si els nolis amb la Xina es multipliquen per molt, que si els hotelers veuen que hi ha indicis de canvi en el comportament turístic. Ho ha fet socialment, els botellots són un mal símptoma, el creixement del moviment antivacunes i la seva deriva política és camp adobat al populisme, i els peatges que s’acaben i comencen cues. I, per si no en teníem prou d’un setembre mogudet, el darrer informe del canvi climàtic de les Nacions Unides ens posa els pèls de punta. Ho escolto mentre faig una cua de “padre y señor mío” als túnels de Vallvidrera. Tot fa preveure un curs amb estridències i contradiccions a dojo. Del Barça, no en parlem. Totes ens ponen.
Aquest dimecres passat, la portada del Diari de Terrassa feia una llista dels deures per al nou curs. Era una llista completa: adequar l’estadi per al mundial femení de hockey, definir projectes per a les rieres, trobar una solució al portal de Sant Roc, controlar l’arribada dels Next Generation, descongestionar els carrers d’Arquimedes i Galileu, tancar calendari per a l’escola-institut Sala Badrinas. Si les portades dels diaris no fossin necessàriament limitades podríem afegir alguns deures estructurals, com acabar l’Orbital 40 durant el segle XXI o com atreure empreses i projectes que generin ocupació, o com repensar els eixos comercials en una ciutat amb cada cop més persianes abaixades. Aquest començament de curs coincideix amb mig mandat de l’Ajuntament actual. Estaria bé que tots els regidors fessin un cert balanç detallat com va fer fa poc Carles Caballero en un article, ens permet saber almenys què pensen i quina és la seva llista de pendents. Vaig trobar a faltar ambició en els plantejaments urbanístics de la ciutat, tot i compartir la idea de Caballero de fer-la créixer per dintre. Ens falta creure que podem fer les grans coses que havíem fet en el passat. Però per això cal visió, determinació i lideratge.
Aquest és el context, el podem endolcir o el podem fer més agre. I malgrat tot hi ha molta gent que viu tot això que omple els telenotícies com un escenari de fons que produeix un soroll més o menys llunyà. I, per sort, moltes famílies s’han entendrit aquests dies escoltant com els fills o els nets han viscut el primer dia d’escola. I no hem deixat de tenir les cuites de feina o de trobar feina. I tenim més present que mai la salut i el cuidar-nos. No tothom està pendent d’una política que acostuma a ser més previsible del que els polítics es pensen. I molta gent amb uns minuts introductoris de telenotícies o una pessigada de ràdio en té prou. Hi ha molta gent que organitza la seva vida de forma molt tangencial al que sempre ocupa les portades dels diaris. I això no indica res de la seva qualitat moral o de la sensibilitat social o de la seva capacitat professional. Simplement hi ha gent que, per enfilar els dies amb positivitat i empenta, es protegeix. No li entusiasma l’escenari però viu la vida amb tota la dignitat de què és capaç.
