Salvador Cardús Ros
L’arribada d’una aportació econòmica anual de gairebé 173.000 euros per tres anys de la Diputació de Barcelona per a la promoció social del barri de Ca n’Anglada és una bona notícia que ha de merèixer l’atenció de tota la ciutat.
Aquests recursos suposen l’oportunitat de seguir treballant a favor de la cohesió social en un barri que històricament ha estat un dur camp d’aterratge per a molts nous terrassencs que, al cap d’un temps, s’han redistribuït per tota la ciutat. I aquest hauria de ser un dels principals objectius d’un pla que, llegeixo, es proposa actuar “contra la pobresa, l’exclusió i la vulnerabilitat social” i que pretén “estimular el veïnat a tenir un paper actiu en la transformació del barri”.
M’explico. Sóc del parer que en tot projecte d’acció social s’han de considerar els objectius a curt termini, que és on posa l’èmfasi el pla esmentat, però també ha de tenir clars els horitzons a mitjà i llarg termini. Així, d’una banda cal cohesionar el barri fent créixer un sentiment de pertinença que afavoreixi l’autoestima i, per tant, la responsabilitat i participació col·lectives. Però, d’altra banda, cal assegurar que el barri no es tanqui en ell mateix i no acabi funcionant com una mena de gueto cohesionat, sí, però aïllat de la resta de la ciutat. I, si no es té en compte aquesta doble dimensió, l’acció política benintencionada a favor de la cohesió interna podria tenir conseqüències negatives no esperades en relació amb la cohesió general de la ciutat.
En un cert sentit, aquesta doble dimensió temporal d’objectius i d’horitzons introdueix una paradoxa que en cap cas no s’ha de desfer. Cal assegurar la implicació amb el barri però orientada a una obertura a la ciutat i el país. Per dir-ho de manera rotunda, les polítiques de cohesió haurien de facilitar l’arrelament al barri i, alhora, facilitar la sortida del barri i la dispersió futura dels seus residents al conjunt del territori local i nacional. I això vol dir oferir eines per a la gestió interna que també serveixin per a la promoció general del veïnat cap enfora. Per exemple -i pel que he llegit, enlloc no se’n parla-, cal que els veïns de Ca n’Anglada siguin competents en llengua catalana per tal d’obrir-los portes i no deixar-los tancats -com ha passat en altres ocasions- en un espai monolingüe, sigui el de la llengua d’origen, sigui el de només una de les dues llengües imprescindibles per assumir una condició de ciutadania completa a Catalunya. Per tant, s’afavorirà l’ús del català en les relacions d’aquests nous terrassencs entre ells i amb les institucions amb qui hagin de tractar? Si no fos així -i insisteixo que només és un exemple- se’ls estaria fent un mal favor en relació amb la seva capacitat d’emancipació social.
Com en tot pla, allò que és decisiu és que hi hagi un sistema d’avaluació dels resultats previ, explícit i mesurable. Al cap dels tres anys, s’haurà reduït l’abandonament escolar? Hi haurà més organitzacions socialitzadores de barri que no siguin merament instrumentals per accedir a recursos públics? Hi haurà més participació en els esplais infantils i juvenils? Haurà baixat l’atur gràcies al pla? Però també: hi haurà una millor interrelació del barri amb la resta de la ciutat?
Els veïns de Ca n’Anglada estaran més familiaritzats amb el patrimoni cultural de la ciutat i participaran més en els cicles culturals que s’organitzen fora del barri? Millorarà l’ús del català al barri? Tot això és mesurable, i seria d’agrair que d’aquí a tres anys ens informessin dels resultats.
