Joan Boldú
Quan els talibans s’apoderaren de Kabul saltà la notícia de les prohibicions concernents a les dones. De la llarga llista en subratllo una, la prohibició de no poder riure. Quina barbaritat!
És gairebé impossible imaginar-se una societat sense el riure, el somriure o la riallada. L’ésser humà és per naturalesa home hàbil, home savi, home que parla, home que juga…, i també que riu i que fa riure. L’humor és un instrument universal, comú a totes les cultures, que permet l’home observar el món com si fos un extraterrestre.
L’humorista és un home atrevit, diu el que molta gent té por d’expressar, li dona la volta a les veritats establertes. Qui fa riure empra l’humor com un joc, on es manifesta que “el que hi ha” no és inamovible i, per tant, es podria canviar. És així com l’humor pot funcionar com a pensament crític, és a dir, que a més de fer riure pot fer pensar. En efecte, l’humor és un mirall que reflecteix les condicions de la nostra vida en societat. No és gens estrany que les dictadures o els autoritarismes el prohibeixin, ja que l’humor treu les màscares amb què el poder pinta cínicament, amb els colors de la veritat, les seves mentides. Com deia el Roto (“Viñetas para una crisis”): “L’humor (la sàtira) és aquell nen que un dia assenyalà que el rei anava nu i que, quan es va fer gran, comprengué que ni tan sols hi havia rei”. No hi ha cap altra eina més poderosa que l’humor per enfrontar-se a tota mena d’adversitats. El contrari del riure és “la serietat” -les cadenes que imposen els poderosos-: prohibir, amenaçar, sotmetre, aterrir.
L’humor del qual parlo és “l’humor polític”, que funciona de dues maneres ben diferents. Per una banda funciona com a “control”, és a dir, com una vàlvula d’escapament del descontent polític i social, la qual cosa permet que tot segueixi igual com està, i, per una altra, pot funcionar com a “resistència”, és a dir, com una eina de protesta i de reivindicació. L’humor com a “control” és permès pel poder per minimitzar els efectes de la crítica. Allibera tensions, permet expressar el descontentament, però no és una bona eina per solucionar els problemes polítics i socials ni desarrelar les causes del malestar social, encara que sí que n’és per desvelar-los i posar-los davant dels ciutadans. L’humor com a “resistència”, en canvi, és un instrument social en mans dels qui lluiten per un canvi de les condicions polítiques, econòmiques i socials.
De vegades, com afirmà Charlie Chaplin, “l’humor és dolor que riu”. Certament, algun cop l’humor ens remou les entranyes, ens petrifica el somriure, ens posa la pell de gallina, ens accelera el batec del cor, ens dificulta la respiració. Tanmateix, si comprenem que el que vol és la recerca d’un món millor, potser és bo sentir una esgarrifança en lloc d’una riallada.
D’un quant temps ençà, però, l’humor polític té cada vegada més opositors, més censors. Es respira un ambient on se sent “prohibit riure’s de…”. Els jutjats són més restrictius, part de la societat s’ha tornat més intolerant i més susceptible d’ofendre’s per l’humor, els límits sobre el que es pot fer humor són cada vegada més estrets, augmenten els procediments judicials i la censura contra els humoristes. Restringir l’humor és restringir la democràcia, asfixiar l’humor és asfixiar el pensament crític; on l’humor desapareix, fan acte de presència els fanatismes i els dogmatismes. És força significativa l’analogia que fa Dario Adanti -fundador de la revista Mongolia- entre el paper de l’humor i el dels canaris a les mines: “Mesurar com d’oxigenat està l’aire i si es pot respirar sense risc d’asfíxia”. El fet que l’humor polític es recolza en la llibertat, en la transgressió, en la crítica del que hi ha, en riure’s d’allò seriós, mostra que l’humor i el poder no congenien gens. Ambdós empren el cinisme; el poder amb el significat actual de la manipulació més desvergonyida, i l’humor amb el seu significat original de presentar la veritat descarnada, nua i crua.
