Joan Roma i Cunill
El bosc mediterrani sempre ha estat propens a incendis, el que no era habitual són els grans incendis de milers d’hectàrees.
Aquesta és una de les derivades del despoblament del món rural, amb la consegüent desaparició de milers de cases de pagès, que compaginaven conreus amb ramaderia.
Aquests milers de finques abandonades han estat ocupades per vegetació, i finalment per boscos, de manera que tenim més zones boscoses ara que 20, 30 o 40 anys enrere. I més en tindrem si no es produeixen canvis substancials en les polítiques rurals.
A pagès, quan diem que els boscos estan bruts, no ens referim que hi hagi brutícia de productes urbans, sinó que la vegetació és tan densa que no s’hi pot transitar. En cas de sequeres llargues, el conjunt es converteix en un polvorí que explota amb una simple guspira causada per alguna màquina, per la burilla d’una cigarreta llençada des d’un cotxe o per una mà vandàlica, que pretén fer mal on més ens dol.
Els experts donen la pauta a seguir: els incendis s’apaguen a l’hivern. Sembla una “boutade” però vol dir que si a l’hivern es duen a terme les feines de neteja de boscos, sigui amb mà humana, sigui mitjançant ramats de pastures (vaques, cavalls, cabres, xais), els boscos perdran bona part de la vegetació baixa, i estaran molt més protegits.
La desertització humana de molts indrets fa que no hi hagi suficients ramats per fer la feina netejadora, i això facilita l’increment de vegetació fins a extrems realment perillosos. Què cal fer?
En temes com aquests, mai hi ha una solució miraculosa, única, sinó una barreja d’actuacions que, totes juntes, permeten assegurar la prevenció.
Al contrari que anys enrere, la majoria de gent ha entès que tallar arbres no és cap bestiesa ni cap atac a la natura. Un bosc ben gestionat garanteix la seva protecció i el seu desenvolupament. Encara hi ha qui no ho ha entès, però és fàcilment comprovable que els boscos que més han cremat són els que menys s’han treballat.
Es més, fa uns anys, la Generalitat va prendre una decisió llargament reivindicada en el món rural i que ara tothom veu amb bons ulls. Recuperar antics camps i prats, plens ara d’arbres. En aquests moments es permet als propietaris de finques tallar de soca-rel tots els arbres d’un lloc on antigament hi havia hagut camps i prats, per dedicar-los a conreu o a pastures. És una bona eina per lluitar contra els incendis perquè suposa treure combustible als boscos i disposar de franges de protecció on el foc pararà, per falta de combustible.
O millor encara, plantar en aquests espais recuperats espècies que resisteixen el foc. Això suposa tenir un mosaic a la muntanya que combina boscos, prats i conreus diversos. Queda molt per fer, però es va en la bona direcció.
Dit això, la feina pendent és immensa, perquè sense ajuts als propietaris els boscos no són rendibles i, si no ho són, no s’hi dediquen prou recursos com per mantenir-los nets, que vol dir tallar i treure la vegetació innecessària, podar i aclarir. Les ajudes existents són clarament insuficients, i per aquest motiu milers de finques no són mantingudes degudament. Aleshores quan arriba un incendi, si no troba franges netes, que el frenin, s’estén de forma implacable destruint tot el que troba al seu pas.
En el món rural, som conscients d’aquests perills i des de fa molts anys procurem armar-nos per prevenir, primer, i lluitar, si no hi ha més remei. Cada any, amb ajut de la Diputació de Barcelona, es manté una xarxa de camins rurals i forestals, per garantir poder accedir als principals punts del terme municipal. També s’han construït basses i dipòsits d’aigua, perquè els helicòpters dels bombers puguin carregar aigua, o hidrants, perquè els camions en tinguin per tot arreu. I centenars de voluntaris formen part de les ADF (agrupacions de defensa forestal) amb 30 anys a l’esquena, una bona preparació tècnica i disponibilitat de material com per reforçar el cos de bombers.
Tot això ajuda molt, a l’hora de lluitar contra el foc, però és evident que, si no es gestionen bé els boscos, continuarem tenint grans incendis. Els petits ja formen part del nostre paisatge, però no els grans que poden ser catastròfics. Per evitar-los, la prevenció és la millor eina.
