Ander Zurimendi, periodista
Darrerament estic molt actiu a Instagram. I alguns amics m’ho han fet veure: “Vaja, quin estiu t’has fotut!”. En part no els falta raó, ja que afortunadament tinc cobertes les necessitats i em sento relativament feliç.
Ara bé, evidentment que projecto una imatge totalment esbiaixada del meu jo global.
No descobreixo la sopa d’all –ja ho sé– quan dic que el que fem a les xarxes socials és intentar transmetre la millor imatge de nosaltres mateixos. Com en la vida real, però molt més exagerat.
Estudiem detingudament quin és el filtre que millor amaga arrugues o més morenos ens fa. Retallem la foto per amagar la part que menys ens agrada del nostre cos. I ho fem perquè no som aliens a la pressió estètica global.
Però no només volem mostrar-nos guapos! També volem que quedi clar que tenim moooooolts amics i amigues. Que sempre estem rient. Que sempre estem de bon humor. I amaguem deliberadament sentiments com la solitud i la tristesa (o la gelosia amorosa, la frustració laboral, la sensació de fracàs en la vida…).
Tot aquest procés s’accelera encara més a l’estiu (a banda de Nadal i Setmana Santa), ja que és quan ens n’anem de vacances i hem de demostrar que ens ho passem pipa. Us veia somrients a platges exòtiques i aleshores jo també penjava la meva foto. Però no us dic que potser els meus dies de festa han estat una merda, perquè no sé planificar-me i potser no tinc amb qui marxar de viatge.
I veig grups alegres i llavors jo penjo la meva imatge. Però no us dic que com és que heu anat tots junts i no heu avisat. Veig la foto d’aniversari amb la vostra parella i us deixo escrit un missatget al post, però no us dic que en el fons em sento rebutjat, perquè aquell ligue d’estiu no va voler tornar a quedar amb mi. I de vegades és una fiblada que m’angoixa.
Veig cases estupendes i pam! Jo penjo una foto del meu nou sofà groc. Però tampoc us dic que realment no sé si m’agrada tant el pis a què m’he mudat. I que ni tan sols sé com estar de gust quan arribo a casa, als vespres.
Porto tot l’estiu parlant amb amigues i amics que se senten igual i que m’expliquen les seves vulnerabilitats, com jo les meves. Perquè Instagram no és una mentida, però sí una imatge molt esbiaixada de nosaltres. Em plantejo un repte per a un diumenge al matí: penjar una selfie en què se’m vegi més lleig, potser amb cara de ressaca i el menys desitjable possible. Però no crec que m’hi atreveixi.
