Ferran Pont i Puntigam
Aquest mes de setembre fa 50 anys que es va constituir la comissió d’urbanisme d’Òmnium Cultural a Terrassa.
Feia temps que el nucli impulsor es reunia i buscava un paraigua on aixoplugar les seves inquietuds. La represa d’Òmnium el 1970, després de la seva injusta suspensió governativa, va facilitar les coses.
La història dels primers 50 anys d’Òmnium a Terrassa, escrita per Marc Zanon, recull les activitats de la comissió i els noms dels membres. Durant més de 10 anys la comissió va treballar de valent.
Avui allò que crec que val la pena destacar és la pluralitat de pensament polític dels seus membres, des de l’esquerra afí a Bandera Roja fins a la dreta civilitzada d’en Fraga, es pot dir que totes les idees hi eren presents. Evidentment en els debats sobre les qüestions d’actualitat hi havia parers diferents, fins i tot sovint contraposats en línia amb allò de la reforma o la ruptura, però a parer meu el gran mèrit de la comissió va ser aconseguir arribar sempre a acords ben raonats i d’ampli consens.
En els debats de la comissió, els interessos de la ciutat, allò que se’n diu el bé comú, van prevaldre sempre per damunt dels interessos privats, també legítims però que enteníem que no eren pas absoluts. En cada cas calia buscar l’equilibri i l’entesa entre allò públic i allò privat. Alguns dels membres de la comissió ho concretàvem amb la defensa de la funció social de la propietat tot rebutjant l’ús “utendi et abutendi”del sòl. Anys després tant la Constitució com l’Estatut així ho van reconèixer.
El pluralisme polític dels membres de la comissió també s’ampliava a les professions dels seus membres. Es pot afirmar que l’urbanisme va deixar d’ésser un patrimoni exclusiu dels arquitectes, que si bé eren majoritaris compartien responsabilitats amb advocats, enginyers, sociòlegs i altres. D’aquesta manera s’enriquia el debat amb les aportacions que cadascú feia des de perspectives pròpies.
La comissió va tenir sempre una bona relació amb les noves i a voltes clandestines associacions de veïns de la ciutat, les quals mitjançant la seva coordinadora ens feien arribar les seves inquietuds buscant suport tècnic i jurídic.
La premsa, sobretot els corresponsals a la ciutat dels diaris de Barcelona, superada la censura amb la llei Fraga, es feia sovint ressò dels nostres posicionaments i de les nostres lluites.
Al llarg de molts anys he defensat aferrissadament la necessitat de dotar la ciutat d’un consell consultiu sobre la temàtica urbanística. Finalment m’han arribat notícies que el tema està en marxa i que hi ha la voluntat política de fer-lo realitat. No cal dir que per la meva part espero i desitjo que la cosa vagi endavant ben aviat , que faci una bona feina, que mantingui una composició plural, que busqui seriosament el consens i sobretot que tingui una llarga vida al millor servei de la ciutat.
