Àngel Cárceles, periodista esportiu a Televisió Espanyola
Tot i que metge li hauria fet “il·lusió”, amb setze anys va començar a tenir clar que volia ser periodista i “fer esports”. A casa seva sempre hi havia un diari esportiu, escoltava programes esportius per la ràdio i “tot això et va encomanant i acaben fent sortir el que portes a dins. Si no ho portes a la sang, és molt difícil que aparegui”.
No es veu fent res que no sigui esports, tot i que assenyala que “hem de fer de tot i el periodisme és igual, facis el que facis, però has de tenir uns coneixements”.
Ha fet ràdio, televisió i premsa escrita i decantar-se per una de les tres “és difícil”, però afegeix que “la ràdio té una màgia i una immediatesa que no tenen els altres mitjans”, tot i que amb l’aparició de les Xarxes Socials, “això s’ha perdut”. “No m’agrada gens el que veig ara en el periodisme esportiu, i el periodista ha de ser periodista, no un personatge mediàtic i les tertúlies s’han convertit en un galliner”, lamenta.
Elogia el paper dels mitjans locals i va fer de docent un any, i admet que és una faceta que li encantaria fer. Es queixa perquè “veig poca predisposició en les generacions que pugen a ser ensenyats”. Ha sigut la veu televisiva en diferents esports en nou Jocs Olímpics, entre els d’estiu i hivern. Considera que, sense dubte, els Jocs “són el màxim”, pel que fa als esdeveniments esportius.
“No soc aficionat a moltes coses”, explica, tot i que, durant la pandèmia, assegura que va començar a veure moltes sèries televisives. “Freud”, és una de les que més li ha agradat.
