Paco Buj Vallès
Ens ha deixat, fa poc, en Pere. Des de la companyonia que vam tenir, ja a la facultat de Lletres, fins a la diàfana amistat, solidificada i ampliada durant més de cinquanta anys, he de dir:
En Pere, introvertit i silenciós, era tota una autoritat acadèmica, en llengua i literatura catalanes.
El propi Badia i Margarit li havia confiat tasques de recerca. Una d’aquestes (em consta) el va portar fins a la font de la Figuera (València). Al mateix temps, era demostrat el seu domini de la llengua i literatura castellanes. De fet, la seva docència a diversos instituts (Blanxart, Egara, Joan Oliver de Sabadell) així ho demostra.
Recordo una anècdota, digna de només gent genial. Estava en Pere preparant un assaig sobre els punts de vista del narrador. Seriós i autoexigent, mai era del tot convençut de la perfecció del seu treball. Un dia, al nostre departament, li pregunta una companya professora: “Pere, que ja has acabat el teu treball?”. I va ser la seva resposta: “Justament anit el vaig llençar a la paperera, ben trossejat”.
Em consta que una digníssima ploma local de la prosa ben feta li feia entrega dels seus escrits, per a una revisió prepublicació.
Des de petit (ens va assegurar un dia) li molestaven els crits, les festes sorolloses, la “vida al carrer”… Fins i tot, fugia de les colònies estivals, tan estimades en general! La introversió era el més genuí de la seva personalitat.
Va cuidar la seva mare, pràcticament centenària, dia rere dia. I l’acompanyava en cotxe fins a la perruqueria de prop. El seu hortet coneixia la seva dedicació. Plantetes i arbustos, fins i tot les pedres decoratives, havien de ser sempre trossets del paisatge del Vallès Occidental.
La seva implicació directa a les diferents revistes dels instituts era de tots coneguda. No sé si tan reconeguda, donat el seu aire callat i modest.
Una companya de claustre de l’IES Egara escriu textualment: “Era molt bon company i sempre estava disposat a fer les correccions que calguessin”. Es referia la professora a les hores que el Pere va dedicar, voluntàriament, tant a corregir papers personals com a la traducció al català de la molt nombrosa documentació oficial que els administratius feien servir.
Continua la professora: “No li agradava mai cridar l’atenció enlloc; era discret, sabia tractar d’iguals els companys”.
En certes ocasions, vaig aconseguir que anés a algun esmorzar amistós, a la plaça Vella generalment. Allà ens podíem congregar l’estimat Luis Gascón (D.E.P.), Miquel Bosch (company excursionista del seu germà Salvador, experts ambdós en espeleologia) o el Rafa, professor de dibuix i bon company, d’ell i meu.
Hi ha una anècdota que saben pocs, a més de la seva mare i la meva família. D’un dels xiprers del jardí, va caure un petit ocell, incapaç de volar, de nodrir-se, de sobreviure. Va sorgir entre tots tres una familiaritat extrema. L’ocell (un gafarró o verdum; “verdecillo”, en castellà) els acompanyava per tota la casa. I esperava, per anar a dormir, que ell i la mare apaguessin els llums, etc. Doncs bé: després de molts mesos, un desgraciat dia l’ocell va fugir, no saben com. Probablement, la senyora va deixar obert un momentet l’accés al jardí, circumstància que l’au va aprofitar “per descobrir altres mons”. El disgust experimentat per fill i mare només el saben els més propers.
Podria jo glosar també l’amistat del Pere amb dos o tres pares escolapis, dels quals havia estat un aplicat alumne. O l’assidu acompanyament de la mare a la capella de Sant Francesc, fins que ella va tenir uns noranta anys. O parlar de la seva demostrada afecció al futbol local. I de les investigacions arxivístiques entorn, per exemple, dels diferents noms històrics de la nostra ciutat. O, finalment, de les petites i mitjanes excursions per tot el Vallès. Coneixia com ningú els noms i recorreguts dels torrents i rieroles, les ermites i masies… El Camí dels Monjos, àdhuc els seus trams més deteriorats, no tenien secrets per a ell.
Pere Vives Jorba, un gran filòleg i humanista, un bon amic.
