Les seleccions olímpiques de hockey s’han acomiadat en les darreres hores dels Jocs de Tòquio. Ho han fet en els quarts de final, tenint opcions d’obtenir la victòria i amb el dolor que provoca quedar-se a un pas del podi, de la medalla que honora els esportistes escollits per travessar les portes de l’Olimp. Però els dos equips han donat lliçons sobre com cal marxar de les competicions, malgrat que la decepció enfosqueixi momentàniament els pensaments. Per sobre de la bona imatge oferta en el terreny de joc, s’ha visualitzat el culte als valors de l’esport, l’acceptació de la derrota com a part d’aquest univers i la importància de glorificar els mites.
L’esport terrassenc té encara tres opcions de medalla a Tòquio, en futbol, waterpolo masculí i waterpolo femení. Però pugin o no pugin els seus representants al podi, la ciutat i el seu teixit esportiu hauran sortit enfortits d’aquesta cita universal pel valor extraordinari mostrat pels qui han competit en els escenaris olímpics. Cinc d’ells, jugadors de hockey, han escrit el darrer capítol de la seva història personal. I ho han fet de la millor manera possible. Llarga vida als herois.
