Salvador Cardús i Ros
Suposo que el govern municipal o l’oposició ens acabaran d’explicar amb detall les característiques i les raons de la concessió del servei de menjador a Fundesplai i no a Serunión o a Serhs.
Des de l’equip de govern s’ha dit que la decisió s’ha pres perquè s’ha valorat la qualitat sobre altres elements, com ara el de les beques menjador que les empreses concedien. Un fet, aquest darrer, que sorprèn perquè, d’una demanda de prop de 5.000 beques, Fundesplai només en donarà 95, mentre que Serunión n’oferia 853 i Serhs, fins a 1.012. Tot i que no he vist publicades les xifres exactes, si comptem el preu de l’àpat -i suposo que el dels monitors- a 6,33€ diaris, per cinc dies a la setmana i unes 35 setmanes de curs, l’oferta en beques de Serhs pujava a força més d’un milió d’euros que ara hauran de sortir, diu la regidora d’Educació, del departament d’Educació de la Generalitat. Caldrà seguir-ho amb atenció.
Tanmateix, i precisament per l’únic detall que he vist publicat -el de les beques-, un procés de decisió d’aquestes característiques hauria de ser més transparent. No sé fins a quin punt la informació sobre les ofertes que s’han fet està regida per alguna clàusula de confidencialitat. Però, en qualsevol cas, segur que són públiques les condicions posades per l’Ajuntament, i han de ser públiques les raons de la tria. En definitiva, què vol dir “més qualitat”? Quines garanties ofereix una empresa sobre una altra per oferir aquesta qualitat? Es fan o es faran controls de qualitat al llarg del curs? I, encara, hi ha hagut problemes de qualitat amb l’empresa anterior?
No es tracta pas de desconfiar de la decisió presa. D’altra banda, ja hi ha els mecanismes convenients per tal que les empreses perdedores puguin presentar recurs si creuen que la decisió no s’ha ajustat a les condicions de la concessió. Però, vist que es tracta d’un afer sensible, és exigible la màxima transparència.
Sensibilitat, primer, perquè estem parlant de l’alimentació diària de molta canalla. A més, especialment en el cas de qui necessita beca, perquè per a alguns d’aquests nens l’àpat a l’escola pot molt ben ser el més complet -si no l’únic- àpat del dia. La sensibilitat també es deu a les peticions d’alguns sectors polítics a favor de municipalitzar el servei, una demanda que ha de poder ser contrastada tant per la seva pròpia viabilitat com en relació amb les ofertes de les empreses del sector. I, en qualsevol cas, perquè cal esvair qualsevol sospita que en la tria hi hagin pesat altres factors que no siguin estrictament els del millor compliment del plec de condicions.
De tot plegat, el que més m’interessa destacar és que trobo que la política informativa de l’Ajuntament hauria de ser més completa en qüestions com aquesta i d’altres que ja he assenyalat en altres articles. No és qüestió, principalment, de control, sinó de pedagogia. És bo saber com l’Ajuntament vetlla per la qualitat de l’alimentació dels nens terrassencs. Com també seria bo saber què ens costa anualment l’incivisme, o quina part dels impostos municipals, per persona, van a parar a les polítiques socials, o conèixer el balanç d’actuacions de la policia municipal. No dic que no calgui informar de les passeres pintades per a gossos al costat dels passos zebra. Però, si volem una ciutadania compromesa i responsable, cal que estigui molt més ben informada de com ho està ara.
