Terrassa ha donat a l’esport espanyol un total de 122 esportistes olímpics, una xifra que ha fet que la ciutat sigui considerada la més olímpica del món en relació amb el seu nombre d’habitants. Una llarga història de noms, gestes i històries personals expliquen aquesta especial relació entre Terrassa i l’olimpisme, que es va iniciar l’any 1928 als Jocs d’Amsterdam i, com no podia ser d’una altra forma, amb el hockey com a nexe comú. Els jugadors Francesc Roig i Francesc Argemí van formar part de la selecció espanyola de hockey que va participar en el torneig , convertint-se en els primers olímpics de la història de l’esport terrassenc.
El 1928, el hockey tornava a ser olímpic a Amsterdam, després de dues experiències anteriors a Londres 1908 i a Anvers 1920. Malgrat que el hockey terrassenc no aportava la mateixa quantitat de jugadors a la selecció espanyola que en l’actualitat, ja tenia una rellevància que li permetia exercir un pes significatiu.
Ara que l’actualitat olímpica torna a ser de màxim interès per la disputa dels Jocs de Tòquio i Terrassa ocupa un espai rellevant amb 21 esportistes presents en tres modalitats, posar el retrovisor en l’inici del camí de la història olímpica ens mostra realitats totalment diferents de les actuals.
Francesc Roig i Francesc Argemí, ambdós jugadors del Terrassa FC (en aquella època l’entitat tenia equips de futbol i hockey que va fer que anys després l’entitat passés a anomenar-se CD Terrassa) van formar part de la selecció espanyola que va debutar en una cita olímpica en la modalitat de hockey. El torneig va comptar amb la participació de nou seleccions, dividides en un grup de quatre participants i un de cinc a la primera fase. Espanya no va obtenir cap victòria. En els tres partits que va disputar, va empatar a un contra els Països Baixos (1-1) i va perdre davant Alemanya (1-5) i França (1-2). India es va penjar la medalla d’or, els Països Baixos la de plata i Alemanya la de bronze.
Pel que fa als dos jugadors terrassencs, Francesc Argemí va disputar els dos primers encontres, contra Alemanya i França, mentre que Francesc Roig, a qui Terrassa va dedicar un carrer al barri de Sant Pere Nord i pare del també jugador olímpic Pere Roig, ho va fer davant els Països Baixos i va ser l’autor del gol de la selecció, el primer de la història d’un jugador egarenc.
Aquell històric equip que va disputar la competició olímpica a Amsterdam el van completar els següents jugadors: Luis Isamat, Alfonso Heraso, Juan Becerril, Joaquín Aguilera, F. Torres, Jaume Baguñá, J.M. Chavarri, Bernabé Chavarri, Santiago Goicoechea, Luis Rierola, José Mª Caralt-Mas, José Caralt, Manuel Lobo i Juan Junquera. Espanya, quarta del seu grup en la primera fase de la competició, va ocupar la vuitena plaça oficial del torneig. La selecció espanyola de hockey no va tornar als Jocs Olímpics fins a Londres 1948, amb l’egarenc Pere Gasset en aquell equip.
La realitat de l’esport i del hockey de fa 93 anys era ben diferent de l’actual. Segons s’explica en el llibre “España en los Juegos Olímpicos” editat per la Federació Espanyola, els components d’aquella selecció olímpica a Amsterdam van pagar-se totes les despeses derivades de la seva participació en els Jocs Olímpics. Els problemes organitzatius van ser nombrosos, afectant l’allotjament dels esportistes desplaçats de les diferents delegacions. Jaume Baguñá, un dels components de la selecció espanyola del 1928, explica en el llibre “España en los Juegos Olímpicos” com a un fet rellevant la sorpresa que va provocar entre els jugadors espanyols el gran nivell tècnic dels jugadors indis en una època en la qual les trobades internacionals no sovintejaven. I també revela, de forma anecdòtica, l’interès que tenia Francesc Roig de portar a Terrassa sorra olímpica d’Amsterdam per als seus amics, un fet que va provocar que els seus companys omplissin el seu llit de sorra a la capital neerlandesa en una nit olímpica.
La distància temporal amb aquella primera presència de l’esport terrassenc en uns Jocs Olímpics fa que les dades amb relació a la competició, al viatge i als mateixos protagonistes siguin escasses. Se sap, per exemple, que va existir una certa polèmica en alguns sectors del hockey espanyol que van considerar desencertada la preparació prèvia de l’equip, un fet que podia explicar el discret paper esportiu que es va realitzar.
Els protagonistes
Hi ha alguns elements comuns als esportistes de l’època que impressionen amb una mirada actual i que resulten inversemblants si no s’observa la realitat des d’un observatori distint. Perquè tant Roig com Argemí, no només practicaven el hockey sinó que compaginaven la seva condició de jugadors d’aquest esport, de nivell internacional, amb la de jugadors de futbol de notable qualitat i també atletes de rellevància. Aquest sentit poliesportiu en la pràctica de primer nivell no tindria cabuda en l’actualitat, on l’especialització resulta primordial.
Cal recordar que en aquella època, els equips de futbol i hockey del Terrassa FC compartien camp en la instal·lació del carrer de l’Obispo Irurita. I bona part dels seus esportistes practicaven les dues modalitats. Habitualment disputaven els seus partits de futbol el diumenge al matí i els de hockey a la tarda. A més, participaven en proves d’atletisme normalment en el mateix recinte esportiu.
Francesc Roig, nascut a Terrassa el 22 de maig del 1900 i traspassat el 22 de juliol de 1953, no només va ser un dels noms destacats de l’equip de hockey del Terrassa FC que en aquells moments estava entre els més destacats del país. Amb l’equip de futbol també destacava i en la fitxa d’exjugadors que li dedica el club egarenc a la seva pàgina web recorda que li va fer un gol al mític porter Ricardo Zamora en un partit contra l’Espanyol que el Terrassa va guanyar per 2 a 1. També va ser protagonista de la primera Copa Catalunya que va guanyar el Terrassa FC el 1925, després de derrotar el Sabadell a la final per 2 a 0.
Roig va ser el dissenyador de l’escut del club. I també, com a empresari tèxtil, s’encarregava del disseny de les samarretes dels equips, moltes d’elles innovadores amb propostes que sorprenien per la seva modernitat i moltes de les quals es conserven en el fons històric del CD Terrassa que gestionen Antoni Nogués i Xavi Planas.
Roig també va destacar en la faceta directiva, en la qual va ocupar la vicepresidència de la Federació Catalana de Hockey durant alguns anys.
Jugador del Barça
Francesc Argemí i Solà, nascut a Terrassa el 24 de març de 1901 i traspassat el 28 de juliol de 1971, va assolir la seva major rellevància en el món del hockey. Era considerat com a un dels millors jugadors de la seva generació i va ser el capità del Terrassa FC durant forces anys. Va començar a jugar en el RC Polo, per passar posteriorment al Terrassa, equip amb el qual va guanyar tres campionats de Catalunya i el d’Espanya de 1930.
De la mateixa manera que Francesc Roig i altres esportistes de l’època, Argemí va compaginar el hockey amb el futbol i també amb un èxit destacable. En aquest sentit, cal destacar que va arribar a jugar en el primer equip del FC Barcelona. Va ser a la temporada 1919-20, amb Joan Gamper com a president del club blaugrana i el mític Samitier a la plantilla barcelonista. A més, practicava l’atletisme en considerar-lo la base de la preparació esportiva. Argemí entenia que el futbol i l’atletisme ajudaven a augmentar el seu rendiment com a jugador de hockey. L’atletisme li permetia guanyar fons i resistència i el futbol millorar tàcticament en el terreny de joc.
Argemí va protagonitzar, aixi mateix, una profitosa trajectòria en l’àmbit directiu. A la Federació Catalana de Hockey va desenvolupar diferents càrrecs de rellevància. També va ser seleccionador català. A la Federació Espanyola va ser membre del Comitè Executiu d’aquest organisme.
Roig i Argemí, companys de club en el hockey i en el futbol, i en la selecció espanyola de la primera d’aquestes dues especialitats, van obrir el camí olímpic de l’esport terrassenc. Després d’ells van arribar molts altres que han anat escrivint capítols extraordinaris de l’esport local. El seu record, la seva trajectòria i la seva influència en generacions posteriors els han convertit en un punt de referència ara que Terrassa torna a ser punt rellevant olímpic.
Francesc Argemí, en el centre, en un partit de hockey/ Arxiu Argemí
Entre les diferents activitats que van desenvolupar Francesc Roig i Francesc Argemí, van destacar tant les referides a l’àmbit esportiu com cultural. Roig, per exemple, va ser un destacat atleta, a més de jugador de hockey i de futbol. En aquest sentit, va sobresortir en les proves de velocitat entre els anys 1923 i 1928. Tenia acreditada una marca d’11”26 en els 100 metres llisos obtinguda en l’any 1925. En la prova de relleus, va ser campió de Catalunya.
En el llibre “L’Atletisme a Terrassa”, escrit per Bernat Serrán, es fa referència a Roig com a un dels components destacats de l’equip del Terrassa FC que realitzava la seva activitat al camp de futbol del carrer de l’Obispo Irurita.
Roig va acumular al llarg de la seva trajectòria esportiva diferents títols en l’especialitat de hockey i també com a component de l’equip de futbol.
Francesc Argemí, per la seva banda, va tenir un destacat paper en el món del cinema amateur. A part de la seva rellevant trajectòria esportiva, va ser considerat un dels pioners del cinema amateur a nivell internacional. Amb la pel·lícula “La Volta al món” va guanyar el 1935 el segon premi del Concurs Internacional al millor film amateur de la Unió Internacional de Cinema Amateur.
Altres pel·lícules destacades en la seva carrera van ser “Canigó” i “Itàlia”, pionera en el gènere dels documentals de viatges. Aquesta pel·lícula transcorre per la costa espanyola, francesa i italiana i descobreix com eren en els anys 30 ciutats com Barcelona, Niça, Montecarlo o Roma.
Els treballs de cinema de Francesc Argemí van ser projectats en diferents sales i al llarg de la història pel seu valor documental.
Film esportiu
En l’àmbit esportiu, una de les seves joies és un documental sobre el Campionat d’Espanya de 1933, en el qual es va proclamar campió el Terrassa FC. La pel·lícula recull imatges dels partits de semifinals dels egarencs contra l’Athlètic de Bilbao i la final contra l’Atlètico de Madrid. Al primer d’ells va assistir el president de la Generalitat Francesc Macià. El film pertany a l’Arxiu Fons Argemí Vidal i representa una veritable joia històrica per la visió que mostra de la realitat social del moment i de l’esport del hockey en els seus inicis. Un treball d’una gran qualitat pels aficionats a l’esport i al cinema .
