David López Frías, periodista
Quan jugava a futbol amb els amics de petit, ja narrava les jugades, fet que provocava que “em cansés el doble”. Però agradava als amics i era gairebé un ritual que no es podia obviar.
“Sempre ho vaig tenir molt clar, era una cosa molt vocacional”. Les notes no li van permetre entrar a la carrera, tot i que posteriorment “me la vaig treure”.
Un anunci a Diari de Terrassa, demanant col·laboradors d’esports, li va obrir les portes. “Era per fer futbol regional i vaig estar dos anys a esports”. L’oportunitat li va venir amb una plaça al mateix rotatiu, a la secció de Comarca, secció que qualifica de “sensacional, perquè és un totum revolutum i un dia estàs cobrint un assassinat i l’endemà una festa major. Soc un gran defensor de la premsa local”. Havia treballat de tot, de repartidor de pizzes fins a venedor de cotxes i estava fent el que li agradava, però es va quedar a l’atur durant la crisi.
Va saber que Pedro J. Ramírez obria un digital, El Español, on els reportatges, el que li agrada, tindrien un pes important. “Vaig anar a Madrid i li vaig presentar el meu currículum, que era com si fos un diari. Em va demanar que li portés dues històries i una d’elles va assolir el rècord de visites”. Creu que els fonaments d’un bon reportatge són que “siguis al lloc i que siguis honest amb el que has vist”.
La música és una de les seves passions. Va fer un programa musical a Ràdio Rubí i va formar part d’un grup, de nom Bremen, que fins i tot i va gravar un disc. La ràdio també és un mitjà que li agrada.
