Salvador Cardús i Ros
Fins fa poc, fer cua era propi de països subdesenvolupats. I fer cua havia estat propi d’aquest país fins ben bé als anys vuitanta. Òbviament, quan encara havíem de fer cua en algun servei públic, era senyal de poca inversió i de mala atenció.
Si no vaig mal fixat, diria que només s’acceptava fer cua a les entrades -i sortides- dels espectacles -cinemes, teatres, concerts…- on ja s’entenia que no podia entrar tothom a l’hora.
Però la Covid ha canviat el panorama social en qüestió de fer cues. I, de passada, sembla que les estretors econòmiques, derivades o no de la pandèmia, també s’han afegit a portar novament les cues al nostre paisatge quotidià. Ja no són només les cues per vaccinar-se, acceptades amb resignació i sense protesta, sinó cues per tot arreu. Cua per entrar a la farmàcia per raons de seguretat. Cua per entrar a la peixateria, la fruiteria, el forn de pa, la pastisseria… perquè l’aforament no permet entrar més de dues persones. A hores punta, hi ha carrers que mostren llargues cues davant de cada botiga, com fa molts anys que no havíem vist. Són les cues de la pandèmia.
Alhora, però, també han aparegut cues en establiments on la pandèmia és una excusa i que per raons de rendibilitat han reduït el personal i, ara, l’atenció al client ha fet un brutal pas enrere. Penso en els serveis oficials de les marques d’automòbils. Vas a buscar el cotxe després d’una revisió, i a les sis de la tarda hi ha deu clients fent cua davant d’un sol empleat que se les veu magres per atendre a tota pastilla uns clients que es van mirant impacients i amb cara d’indignació. I, per posar un altre exemple, penso en els serveis bancaris que són un veritable focus de cues interminables. En aquest segon cas és fàcil pensar que, a part de tancar oficines i retallar personal, hi ha la voluntat d’acostumar el client a fer ús de les vies telemàtiques. Però hi ha assumptes que encara obliguen a passar per finestreta, i sempre trobes cua. Allò del “parlem?” s’ha convertit en una provocació, i només faltaria que el client volgués fer conversa, perquè la cua es revoltaria.
En aquests darrers casos, s’ha fet habitual aquella pràctica amb un nom redundant: la “cita prèvia”. Si és una cita només pot ser prèvia, oi? Però aquesta pràctica no ha acabat amb les cues. Com a molt, en el millor dels casos, ha reduït el temps d’espera. Fa uns dies, pel retorn obligatori d’un equipament obsolet a una gran companyia telefònica vaig haver de fer “cita prèvia” telemàticament.
Però a l’hora prevista, a dos quarts de deu, no es va presentar ningú. A les deu, amb l’establiment encara tancat i cua llarga, vaig haver de deixar la cua per anar a fer cua per vaccinar-me. Dues hores més tard vaig tornar a l’establiment i, en anar a queixar-me, l’empleat se’m va treure del damunt dient que què li explicava, com si ell no treballés a l’empresa.
Ja sé que no és un problema local i que passa a tot arreu. També m’imagino que, si mai superem la pandèmia del tot, algunes cues s’acabaran. En alguns casos, fins i tot pot ser que la pandèmia hagi acabat amb cues endèmiques, com era propi del sistema sanitari. És el cas de la pàgina “La meva salut” que ha agilitat tràmits que, absurdament, obligaven a anar a fer cua al CAP. Ara bé, tot fa pensar que les cues, com ara es diu, han vingut per quedar-se.
Quina paradoxa que l’arribada de nous serveis digitals ens hagi tornat a portar les cues, veritable senyal de la vella societat analògica!
