Ander Zurimendi
La nit que en Roc i jo vàrem veure el pas dels satèl·lits Starlite, des del balcó de casa nostra a Ca n’Aurell, no sabia que en pocs dies encetaríem camins diferents.
Ens vam quedar bocabadats pensant que seria un corredor d’avions transportant vacunes. Eren satèl·lits de Tesla.
Avui marxo de Pare Llaurador, que més que un tram de carrer ha estat tot un barri. No sóc el primer a partir-ne. L’Eduard s’ha traslladat a Santander i ara no el trobem voltant pels bars, llegint la contra de La Vanguardia. I jo ja no m’aturo a saludar-lo al carrer de Volta. La Isabel no va aguantar les restriccions d’horaris als bars i el continu tancar i obrir per la Covid. Bé, ella aguantava, però no el lloguer. I ara el cafè de l’Aula es diu Blossom i ni Lluís ni Emer ens vacil·len quan demanem la canyeta. Però els músics ressorgiran, n’estic segur, en un altre espai del barri. També ha marxat l’amic brasiler que m’explicava acudits de dromedaris, un tio que fins i tot portava el somriure d’orella a orella per baixar la brossa als contenidors.
I és que hi va haver uns anys que el carrer era nostre (en el sentit ampli). I el Riazor era el nostre cau. El Berni hi va passar uns mesos i el Marc, uns anys. Però qui ja hi era quan vaig aterrar a Pare Llaurador eren Laura, Mai i Júlia. Tant és així que a sota casa seva hi havia aquell restaurant de pasta italiana que per quan m’hi vaig establir ja no hi era. Belén també és com del carrer, que s’ho ha guanyat en les hores passades i els quintos viscuts al Riazor. I Maria, que llavors era regidora. De Pare Llaurador és qui se’n sent.
Al Riazor es va parir la idea de fer la nostra pròpia revetlla, el divendres de Festa Major. El primer any van engalanar els balcons de color taronja i les garlandes de paper creuaven de façana a façana. El segon any vam triar decorar de groc (vivíem els dies de la guerra dels llaços) i el tercer vam anar de lila (justament, dues setmanes abans, havien assassinat una dona al carrer de Volta). Anàvem de casa en casa amb els rotllos de paper comprats al Gusi i cobríem els balcons.
Era dia de nervis, fins que a les 21 hores llegíem el pregó des d’un balcó. “Parellauradorencs i parellauradorenques!”, arrencava en Jordi “Zappa”. I el darrer any va anar acompanyat de Gemma, paradista del Mercat i veïna propera, vestida amb perruca i ben de brilli-brilli. I en acabar la lectura el txupinasso! Un coet anunciador que, unes hores abans, ens arribava cortesia de Diables.
Sopàvem a la fresca, enmig de l’asfalt, petita victòria veïnal contra els cotxes. David no aturava de treure callos i cap i pota, mestre com és de l’olla (tot i que també sortien les truites que, avui, són el seu emblema). I la Montserrat liderava el moment de demanar cava, aquesta tradició tan bonica de les terres catalanes i que sempre m’ha semblat que fa festa. Blancs els seus cabells i blanc el cava.
També havia brindat amb Jordi i Montse aquell darrer divendres d’octubre, minuts més tard que el Parlament proclamés la independència. Ho vaig dir: “Què hi pot haver més guapo que un veïnatge que surt plegat, al carrer, per reivindicar les seves conquestes?”.
Coincidíem, com no, per Fira Modernista i la Beth ens comprava una peça de formatge blau que volia que tastéssim. Igualment ens saludàvem quan anava al teatre del braç de la seva mare, els diumenges d’hivern que és fosc abans de mitja tarda. Isabel ens cuidava les plantes a l’agost, amb tant amor que ara la figuera ja ha quedat al seu terrat. I no hi ha setmana que la Nati no em torni aquella peça de roba que a mi -mans de mantega- em cau quan estenc la bugada.
Els dies de cava i abraçades, però, van marxar. I van deixar pas a la Covid. No hi va haver festes, però ens vam retrobar als balcons. Irene i Alba treien el bafle i sonava Miki Núñez amb el seu “Escriurem”. Jo sortia a les 20 hores i saludava l’Olga, passat el carrer d’Arquimedes. Alçava la mà i esquerra dreta: “Olgaaaa!, com va?”, i vinga a saludar, fins que un dia em diu: “No sé a qui deus saludar, perquè el meu terrat no dóna a Pare Llaurador!”. Saludaria tothom. I a tothom que m’he deixat de citar.
Ara que marxo de Pare Llaurador penso en totes vosaltres. Parellauradorencs i parellauradorenques. Com un embarbussament. I tampoc puc deixar de pensar, també, que tenim un barri viu. Que fem xarxa. I que, quan tot costa diners, l’amabilitat entre veïnes i veïns esdevé un acte de subversió.
