JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
Una de les persones que han estat més valorades en el nostre país en aquest episodi de la pandèmia ha estat la figura del Dr. Josep Maria Argimon des de la seva posició de secretari de salut pública.
Un currículum brillant (llicenciat en medicina i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialista en medicina preventiva i salut pública per l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB), diplomat en epidemiologia i estadística per la Universitat Pierre et Marie Curie París VI, màster en atenció sanitària basada en l’evidència per la Universitat d’Oxford i màster en epidemiologia i planificació sanitària per la Universitat de Gal·les), una presència demolidora, una correcta, pausada i contundent comunicació. Una direcció tècnica inequívoca en la manera de gestionar les diferents variables que influeixen en la proliferació d’aquest virus entre tota la gent. Era un doctor davant de la crisi de la Covid-19 que deia les coses de manera justa i realista, agradés més o agradés menys.
Tot plegat li va suposar ser promocionat a l’altar d’uns pocs privilegiats. Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya. Des que el Dr. Argimon ocupa aquest càrrec la seva figura s’ha anat diluint com sucre dins de l’aigua. Els seus missatges han perdut el rigor tècnic i la convicció lapidària que tenien. Ara les poques aparicions del Dr. Argimon entren en el terreny de la prudència, del càlcul polític, dels interessos de partit. No parla igual que parlava i és molt menys valent i coratjós que abans del seu nomenament.
No és al primer que li passa. He conegut força persones que han estat brillants, extraordinaris professionals, amb determinació i capacitat sense mesura, i un cop han arribat a la política han estat absorbides per l’engranatge maquiavèl·lic del seu condicionament i s’han convertit en seguidors apocats i covards, alguns fins i tot lluny de les seves conviccions individuals. La línia política que marca el partit, el càrrec o la cadira ha pogut amb elles. Moltes vegades donem les culpes al sistema del mal funcionament de les coses, però el sistema per ell mateix no és absolutament res. El sistema està configurat per individus i indivídues que, més o menys motivats, han de desenvolupar tot un seguit de funcions en profit del bé comú.
En l’última campanya a unes eleccions locals un candidat em comentava que ell diria allò que la gent volia escoltar, allò que fos agradable a les orelles del quòrum que tenia al davant. Li vaig recomanar que no ho fes, que allò se li giraria en contra però no em va fer cas. No va assolir els objectius previstos, no va entrar al Consistori. La gent no es mou per paraules boniques, només ho fan els que no estan ben educats, la gent vol establir elements d’interacció comuns i realistes entre aquell que els parla i possiblement els pugui governar i la seva situació del dia a dia, de la seva vida quotidiana. La gent vol veritat i proximitat sentida i això quan parles es transmet o no.
Els polítics, en general, són grans professionals de la interpretació però quan parlem de gestió el que necessitem no són arts escèniques i comunicatives primordialment, tot i que ajuden força, necessitem que aquests dirigents connectin amb el talent, la saviesa, l’excel·lència, el compromís i la dedicació i a més que quan ho expliquin i ho traslladin als altres siguin creïbles. He format part de molts processos d’acompanyament a l’empoderament i justament fruit de la meva experiència sé que tot plegat depèn d’una convicció personal del personatge per allò que fa, que ho faci de veritat. Jo els puc polir, la matèria primera és particular de cadascú.
El Dr. Argimon ha perdut la seva credibilitat en el titubeig que la política li ha incorporat. Ja no és creïble. Un gran currículum, un gran tècnic, un professional més que reconegut que sucumbeix davant les tremolors de la cadira que el sustenta.
