Rosa Ferrer
Bé, ara ens posarem de dos en dos per començar la part pràctica, recordeu el que us he dit fa uns moments:
“Quan ens apropem a una persona, hem de fer-ho amb el cor a les mans i tocar-la de la mateixa manera que ens agradaria que ens toquessin a nosaltres, amb respecte i dignitat.”
Això passava a mitjan anys noranta en una classe de primer d’infermeria a la facultat, acabàvem de fer la part teòrica i anàvem a fer una part pràctica a fi i efecte d’aprendre a apropar-nos a la persona malalta i a tocar-los amb la seva acceptació, fèiem una sèrie d’exercicis de “therapeutic touche” (tacte terapèutic) que ens “desperten” la sensibilitat a percebre si se senten còmodes o no en la nostra presència i amb el nostre contacte, com també si hi ha quelcom que els neguiteja.
El “therapeutic touche” neix com a cura d’infermeria a finals dels anys setanta de les recerques fetes per la Dra. Dolores Krieger, doctora en infermeria de la Universitat de Nova York, i va ser reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en els anys vuitanta, concretament l’any 1983; el seu director en aquells moments, Dr. Halfdan Malher, recomanava en l’informe tècnic d’infermeria 860 que les infermeres es formessin en “therapeutic touche”, entre altres; està també a la NANDAInt, com a cura pròpia d’infermeria.
Doncs bé, en el moment de posar-se per parelles, van passar olímpicament d’una noia i es van posar tres junts deixant-la sola, ella immediatament va marxar de la classe, ells van somriure, un somriure ben efímer, ja que quan van sentir dir-los: “Vaja, veig que us han quedat molt clars els conceptes d’empatia, respecte i delicadesa, us felicito per la bona obra del dia!” (tot en veu baixa, ja que quan em disgusto no l’aixeco mai, ans al contrari, la baixo). “Mireu, jo ara sortiré cinc minuts de classe per deixar-vos pensar, no parlar, i quan torni a entrar seguiré amb la classe com si res hagués passat”, i me’n vaig anar.
Vaig trobar la Maria plorant als lavabos, em va mirar i em digué: “Sempre m’ha passat igual, no encaixo enlloc, ja sé que sóc una mica rara”. La mirava als ulls i ella a mi també, li vaig dir: “Maria, et puc fer una abraçada?”, va somriure i va venir cap a mi, mentre l’abraçava li vaig dir: “Mira, crec que pots tornar a classe, ja que estic segura que no tornarà a passar mai més una cosa com aquesta, almenys aquí, jo ara torno a classe i tu, si et sembla bé, entra quan et sentis millor”. “D’acord”, em va contestar.
Vaig entrar a classe i, com si res, vàrem començar els exercicis. El noi que havia d’estar amb ella estava dempeus al costat de la porta, potser havien passat cinc o sis minuts quan la porta es va obrir i va entrar la Maria, el noi, que l’esperava, li digué: “Em sap molt de greu haver-me portat com un capoll, em pots perdonar?”.
Ella li va fer un somriure tímid i es van abraçar; la resta de la classe, que havien parat l’exercici, em van mirar, jo els vaig fer que sí amb el cap i van anar tots a abraçar-la, tot d’una em digueren: “Rosaaaaa, t’abraces amb nosaltres?”. “Clar que sí”, i tant que em vaig apuntar a l’abraçada!
La gent jove està aprenent i necessita la formació reglada, està clar!, però no hauríem d’oblidar mai que també els ajuda a formar-se i evolucionar com a persones el tracte i exemple que nosaltres els donem, hem de recordar que ja no són nens, però tampoc són encara adults formats, per tant si ho fem des del cor podem ajudar-los a créixer com a éssers humans. Vaig aprendre tant de tots ells! I en segueixo aprenent, sense cap dubte!
Egoistament un consell, no oblideu mai que serà el jovent que puja qui tindrà a les mans tenir cura de nosaltres, ensenyem-los bé i recordem-los això també a ells!
