Ramon Bosch
Deia Joan Fuster que l’única manera de llegir bé és rellegir. Tenia tota la raó i l’època òptima per rellegir és l’estiu.
La meva imatge de felicitat estival la conformen l’ombra del palo santo que hi havia a casa dels meus parents del carrer del Gall i els llibres de la biblioteca del meu cosí, que devorava sota aquell arbre. Cadascun d’aquells llibres obria un món a l’adolescent que jo era i m’hi abocava golut de conèixer i aprendre. Han passat els anys, molts anys, però continuo associant l’estiu amb la felicitat de les llargues hores de lectura. Com que la felicitat és una cosa fràgil i escardalenca val més no lligar-la gaire a muntanyes que ballen i novel·letes nòrdiques i retornar als clàssics, que no deceben mai.
No hi ha millor company per a un matí d’estiu que “Els papers pòstums del club Pickwick” o “La casa desolada” o “Història de dues ciutats”, amb aquestes tres novel·les de Dickens hom es pot garantir un estiu més que deliciós. Transcric el començament de la darrera d’aquestes tres, en traducció de Núria Sales: “ Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’era de la saviesa, l’era de l’estupidesa, l’època de la fe, l’època de la incredulitat, l’hora de la llum, l’hora de la tenebra, la primavera de l’esperança, l’hivern de la desesperació, ho teníem tot davant nostre, no teníem res davant nostre, tots aniríem de dret al cel, anàvem de dret a l’infern —en resum, l’època era tan diferent d’ara que algunes de les seves autoritats més sorolloses insistien a definir-la, per a bé o per a mal, en termes exclusius de comparació superlativa”.
No em diguin que no ve de gust de capbussar-se immediatament en la lectura d’aquesta novel·la. És el que tenen els clàssics, que, per allunyats en el temps que siguin, ens hi podem llegir nosaltres. Les tardes, en canvi, les reservaria per a Pla o Montaigne, que tenen una mirada irònica i escèptica sobre la naturalesa humana.
Per a les nits d’estiu no hi ha millor companyia que la de la poesia. Be, sí, és clar, n’hi ha d’altres, però se suposa que estem parlant de llegir… Aquí la nòmina dels nostres possibles acompanyants és immensa, des de Carner fins a Ausiàs March, des de Virgili fins a Kavafis, però, si n’hagués de triar un, escolliria Baudelaire. “Les flors del mal” poden il·luminar qualsevol nit, però no em puc estar de recomanar també un petit llibre d’Antoine Compagnon, “Trenta-sis nits amb Baudelaire”, que és el recull de les seves intervencions a la ràdio parlant d’aquest poeta.
Compagnon, professor del Collège de France, hi sap trobar un to entre divulgatiu i rigorós que constitueix una magnífica aproximació a aquest poeta. S’imaginen viure en un país en què la ràdio pública dedica les nits a parlar dels seus poetes en lloc de dedicar-les a parlar de l’última collonada futbolística o de la darrera astúcia del procés? No és que nosaltres no tinguem intel·lectuals i França, sí. És que els nostres intel·lectuals no tenen accés als mitjans de comunicació. Se m’acuden uns quants noms que ens podrien fer passar unes estones delicioses parlant de Rodoreda, de Joan Sales o de Joanot Martorell.
En fi, si algú no ha quedat convençut de la virtut dels clàssics per ben passar l’estiu, li recomano que segueixi el Facebook del professor Jaume Aulet, un autèntic far per navegar en la maresma de les novetats que inunden les nostres llibreries i, ai las!, també les nostres biblioteques públiques.
