Joan Boldú
Digueu-me a qui o què admireu i us diré qui sou. Si els ciutadans responguéssim a aquesta pregunta potser coneixeríem la classe de societat de la qual formem part.
La humanitat, en les seves diferents èpoques i cultures, sempre ha creat personatges que tenen característiques especials, que els han fet admirables. L’admiració antiga -els herois- deixà pas a la cristiana -els sants- i la cavalleresca -els cavallers- a la romàntica -els genis. A la nostra societat el tipus d’admiració cap a on dirigeix la seva mirada?
Una societat que recompensa el mèrit (l’èxit) és, per una part, atractiva, ja que mostra amb el “premi” que el nostre destí depèn de nosaltres i que en som responsables, però, per una altra, l’ideal del mèrit té una cara fosca: podem realment els homes dominar el nostre destí i fer-nos a nosaltres mateixos? És correcte suposar que som tots responsables d’allò que la naturalesa o la “sort” ens ha deparat? Parlar de sort suggereix que tenir èxit és sovint més una certa loteria que no pas fruit del nostre esforç. El mèrit és quelcom que ens guanyem o rebem o les dues coses? A la nostra societat quines són les persones a qui considerem dignes d’admiració pels seus mèrits? Les famoses, molt conegudes com a conseqüència de quelcom que han fet/fan o com són: esportistes, actors/actrius, cantants, artistes, locutors, polítics, empresaris, gent molt rica, tertulians, youtubers, bloggers, influencers, instagramers…Totes elles sobresurten per posseir unes qualitats específiques, rebudes per la naturalesa o per certes circumstàncies i desenvolupades amb l’esforç. L’admiració envers elles s’origina per l’aparició de quelcom que ens sorprèn, estranya, que ens meravella per certes qualitats que posseeixen, propagades, però, per la publicitat, ja que la fama, en una societat de masses, és un producte dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. També admirem dels famosos allò que no és admirable: admirem personatges inflats per la fama mediàtica, esportistes, artistes, cantants, etc., de vida poc exemplar, multimilionaris, la riquesa dels quals s’ha fet conculcant drets… Penso que molts famosos, més que models, són un mirall on hom es mira. Què hi veu? La projecció del desig: allò que voldria ser (maco, famós), allò que voldria tenir (els diners, la seva mansió, etc.). És el món de l’admiració narcisista, útil, divertida, rendible, calculable, espectacular, efímera.
Hi ha, però, una altra admiració, que no té publicitat, poc coneguda, que no interessa perquè fuig de la cultura de masses, una de les funcions de la qual és “anivellar-ho tot” mitjançant l’instrument de l’estadística, que cerca sempre la mitjana, la “normalitat”.
Aquesta altra admiració es desencadena a la vista d’algun comportament moral excel·lent que invita qui el mira a emular-lo. L’ésser humà atorga “valors” al món i a la seva vida, es guia per ells, li donen pautes de conducta i es valora en relació amb ells: bondat, bellesa, veritat, justícia, equitat, saviesa, solidaritat, igualtat… Els valors poden ser positius i negatius (igualtat/desigualtat, bondat/maldat) i estan jerarquitzats, és a dir, entre els valors mateixos podem apreciar-hi graus des de l’inferior fins al superior (bo, millor òptim). Es pot, per tant, establir una classificació jeràrquica entre els modes de vida, cultures, idees, opinions, segons el lloc assignat en el regne dels valors, i també entre els propis individus en conformitat amb els valors que encarnen. És que no hi ha ciutadans de totes les classes socials, gent normal, el comportament moral dels quals toca l’excel·lència? Sí, i molts i que serien models d’exemplaritat si fossin coneguts. Tanmateix no són famosos, perquè de l’admiració de l’excel·lència moral en una societat unidimensional no es vol saber res.
Els valors morals no ens els donen la naturalesa ni la sort, sinó que els adquirim per aprenentatge i els desenvolupem amb la constància i l’esforç.
A diferència dels altres valors, d’aquests, en som responsables i, si no els assolim, perilla la vida en comú. És el món de l’admiració moral.
