Cinquanta-set anys després, els Jocs Olímpics tornen a Tòquio. En un context social, esportiu i econòmic diferent, però amb la mateixa mística olímpica de sempre. L’esport terrassenc estarà representat en aquesta oportunitat per vint esportistes de tres modalitats: hockey, waterpolo i futbol. I amb una representació femenina notable formada per vuit dones.
Al 1964, Terrassa va aportar a la delegació espanyola un total de 10 esportistes, entre els quals no hi havia cap dona. Vuit eren jugadors de hockey: Santi Ventalló, Narcís Ventalló, Josep Colomer, i Toni Nogués, del CD Terrassa; i Josep Antoni Dinarès, Francesc Amat, Jaume Amat i Pere Amat, del Club Egara. A més, va competir un nedador (Antoni Codina) i un esportista en tir al plat (Jaume Bladas). També van formar part de l’expedició el seleccionador de hockey, Lluís Francino, i el directiu del CN Terrassa, Joaquim Morera. Cal tenir en compte que Espanya va comptar amb 58 esportistes als Jocs del 1964, per la qual cosa Terrassa representava el 17% d’aquella expedició olímpica. Un volum d’esportistes tan notable que va fer que Terrassa fos considerada com a la ciutat més olímpica del món mitjançant un reportatge publicat pel periodista Andreu Mercè Varela en el diari “Tele Exprés”.
A prop del podi
La selecció de hockey, que havia conquerit la medalla de bronze quatre anys abans a Roma, es va classificar en el quart lloc en aquesta oportunitat. Antoni Codina va ser catorzè amb el relleu espanyol de 4×200 lliure. I Jaume Bladas es va classificar dinovè en el concurs de tir al plat.
Els Jocs de Tòquio van significar un abans i un després a la història olímpica. Japó va fer un enorme esforç per organitzar la millor edició de la història, amb un desplegament tecnològic desconegut i unes instal·lacions esportives extraordinàries. Sense anar més lluny, van ser els primers Jocs televisats en color.
la selecció espanyola, en un dels partits de la competició olímpica
El jugador de hockey Toni Nogués va debutar com a olímpic a Tòquio amb 19 anys. “Esportivament el que recordo és que una injustícia arbitral ens va privar de la medalla de bronze”, explica en clau col·lectiva. Espanya, segona del seu grup a la primera fase, va perdre en les semifinals contra el Pakistan. I en el partit pel bronze, Austràlia, a la pròrroga va imposar-se Espanya després d’una polèmica acció que va permetre els australians obtenir l’empat a dos. “Jo era només un jove de 19 anys al costat de noms molt importants en aquella selecció”, explica Nogués. “Van ser uns Jocs molt ben organitzats, que per nosaltres van representar un xoc cultural perquè el Japó era un país desconegut”.
Santi Ventalló, també component d’aquella selecció, qualifica aquells Jocs com a extraordinaris. “Els japonesos van voler demostrar que eren un país modern, una potència mundial després de la guerra. I van fer tots els esforços per organitzar els millors Jocs Olímpics. Recordo com ens impressionava veure les imatges en color a les televisions”.
Ventalló, que voltant en bicicleta per les diferents delegacions internacionals va començar a Tòquio la seva impressionant col·lecció d’insígnies de hockey, tampoc oblida un detall. “Ens donaven dos dòlars al dia per part del Comitè Olímpic Espanyol. Mai ens havien donat res a canvi de jugar a hockey. La gent ens demanava autògrafs, un fet insòlit.” I no oblida la sortida a l’estadi el dia de la cerimònia d’inauguració. “L’abanderat va ser el nostre capità, l’Eduardo Dualde. Això va ser molt emocionant”.
Lluís Francino, Josep Colomer i Josep Antoni Dinarès, llegint el diari Tarrasa Información a la vila olímpica
Al 1964, volar a Tòquio suposava un viatge de 24 hores amb cinc escales per obrir una porta a un món desconegut. “Conviure amb els millors esportistes a la Vila Olímpica era fantàstic”, explica Nogués. “Jo volia anar a veure una sessió de natació, però no ens deixaven entrar a la piscina. Ho vaig fer amb el carnet de la Mari Paz Corominas”.
Un gol que va canviar la vida de Nogués
Toni Nogués va participar en els Jocs Olímpics de Tòquio amb només 19 anys. Un fet inesperat va canviar la seva vida esportiva. La selecció del Pakistan, campiona olímpica, va viatjar a Europa per fer una sèrie de partits de preparació de cara als Jocs de Tòquio a finals del 1963. I va disputar un partit contra la selecció de Terrassa al camp del Club Egara. Nogués, amb 18 anys, va ser convocat el dia abans per cobrir una baixa de darrera hora. La selecció de Terrassa va obtenir una espectacular victòria per 1 a 0 contra els pakistanesos i Nogués va ser l’autor d’un gol que li va obrir les portes de la selecció olímpica.
El nedador Toni Codina, a la dreta a Tòquio
De Tòquio al Sidi Ifni
El nedador Toni Codina va ser el primer representant de la natació terrassenca que va participar en uns Jocs Olímpics. Avalat per uns excel·lents resultats en campionats de Catalunya i Espanya, va formar part del relleu de 4×200 metres lliure que es va classificar en la catorzena posició de la competició olímpica. “No vaig tenir massa sort, perquè la meva prova eren els 200 lliure i no formava part del programa olímpic individualment”, recorda. “Vaig nedar el relleu i recordo que tots estàvem molt motivats.” Fortuny, Hosspedal i Espinosa completaven aquell quartet espanyol. Codina tenia 20 anys i a la tornada dels Jocs la seva carrera es va veure interrompuda de forma definitiva pel servei militar. Es va passar dos anys a la colònia espanyola de Sidi Ifni al Marroc. “Allí es va acabar la meva carrera esportiva. No vaig poder assaborir els Jocs Olímpic perquè a la tornada ja em van incorporar a l’exercit.” Tècnic de renom nacional i internacional, va poder estar present en altres Jocs Olímpics després en aquesta nova faceta. “A Tòquio Terrassa va ser considerada la ciutat més olímpica del món. Allò va ser un orgull per a tots nosaltres”.
“Els Jocs de Tòquio van representar moltes coses”, explica. “Era la primera vegada que a Espanya es veia per primera vegada que es podien aconseguir bons resultats internacionals. I els Jocs, en tots els sentits, van ser espectaculars. El Japó era un país desconegut que esclatava econòmicament. I la seva cultura significava un xoc per a nosaltres. Era com un viatge a un altre món.”
Codina diu, també, que els Jocs del 64 van significar l’enlairament “de l’era moderna de l’Olimpisme” pel gran esforç que va fer el país asiàtic per donar les millors condicions als esportistes i al públic. I cita algunes anècdotes personals. “Jo li tinc pànic a volar i viatjar al Japó era una aventura de més d’un dia. Els esportistes vam venir carregats de productes que eren tota una novetat per nosaltres.” Destaca també l’amabilitat del poble japonès, l’impacte cultural que significava conviure a la vila olímpica amb esportistes de tots els racons del món i l’experiència única de ser protagonista d’uns Jocs.
