Salvador Cardús i Ros
La concessió de la Medalla d’Honor de la Ciutat a Llorenç Puig i Mayolas és, fonamentalment, un acte d’admiració i reconeixement públic a un terrassenc que ha contribuït de manera exemplar a la vida educativa, científica, literària i cultural de la ciutat.
Un acte de justícia cap a l’homenatjat, doncs. Els qui hem tingut la fortuna de ser alumnes de Llorenç Puig, sobretot en aquella etapa adolescent en què obríem els ulls al món -fa cinquanta anys, això arribava més tard que no pas ara-, podem donar testimoni d’una vocació de mestre -tal com va remarcar Jaume Aulet en la seva glossa- que traspassava l’àmbit estricte de les matèries que li eren pròpies: la física, la química i les matemàtiques. Apreníem mates, enteníem els principis de la física, en química sabíem formular, però aquest aprenentatge era transcendit per una voluntat explícita de desvetllar la nostra curiositat pel món i de fer-nos pensar de manera crítica. En una entrevista que li vam fer el novembre de 1968 per al primer número d’una revista escolar, el Missatger, li preguntàvem si el professor ha de compenetrar-se amb l’alumne o s’ha de limitar a ensenyar. I responia: “No hi ha possible ensenyament sense coneixement mutu. Em sembla que ensenyar vol dir, abans que res, saber fer trobar interessant”.
De fet, aquest era l’esperit predominant a la nostra escola, en una clara demostració pràctica que l’aprenentatge de continguts no tan sols no està renyit amb allò que ara en diuen competències, sinó que els continguts sols o les competències per elles mateixes no porten enlloc. I és que Llorenç Puig confiava -i confia- radicalment en el pensament racional per fonamentar una mirada crítica alhora també plena d’admiració cap a la vida. Com ell mateix ens va explicar, va ser l’emoció d’observar les nits d’estels, quan era criatura, allò que el va portar a voler entendre l’univers a través de la raó. I, ho recordo perfectament, era a través del pensament racional que a classe provocava l’emoció necessària per desvetllar la nostra curiositat i admiració cap al món que ens envoltava. De l’emoció a la raó, de la raó a l’emoció.
Com recorda Michel Lacroix a “El culte a l’emoció”, era Descartes qui posava l’admiració al davant de totes les passions de l’ànima. En llatí, “mirari” significa meravellar-se i el prefix “ad” indica “moviment vers”. Admirar, diu Lacroix, és subordinar-se respectuosament a allò que és superior. I observa que Kant sentia admiració per les realitats més elevades als seus ulls: “El cel estrellat damunt meu i la llei moral dintre de mi”. Doncs bé, aquesta era la lògica amb què Llorenç Puig desvetllava i obria, sovint de manera provocadora, el nostre pensament. Un desvetllament que a uns els va portar decididament cap a l’interès científic, com al bon amic Àngel Arisó, i d’altres ens va portar cap a l’interès social, com a mi mateix.
A l’acte de concessió de la Medalla d’Honor es va insistir molt, amb raó, en la diversitat d’interessos i de realitzacions de Llorenç Puig que, entre més, van de la ciència a la literatura. No és estrany: la raó científica i la raó poètica no s’oposen sinó que s’estimulen i, en darrer terme, es troben. Com encara ens recordava ell mateix dijous al vespre, citant el seu admirat Albert Einstein, “les matemàtiques pures són, en la seva forma, la poesia de les idees lògiques”.
Quan una ciutat concedeix una medalla d’honor mostra admiració pels seus homes i dones exemplars. I admirar és donar gràcies. Heidegger deia “Denken ist Danken”, és a dir, “pensar és agrair”. I, si Llorenç Puig ens ha fet pensar, fa bé la ciutat de donar-li’n les gràcies.