El gènere dels musicals ens transporta, potser massa sovint, a històries conegudes en altres vessants artístics per presentar-nos sobre l’escenari propostes d’imponent impacte musical i escenogràfic però buides de contingut argumental. Bruna, en canvi, se’ns apareix com un fascinant recorregut al passat on la història que ens proposa es va teixint mitjançant un discurs musical fascinant, amb un magnífic repertori de veus joves digne d’un muntatge de primer nivell, nascut a Ullastrell sota el paraigua del GATU (Grup d’Amics del Teatre d’Ullastrell), i que ja ha trepitjat escenaris de tot el país i ha fet collita de premis. En aquesta Festa Major ha tornat a Terrassa per presentar-se en el Teatre Principal i recollir, de nou, l’entusiasme dels espectadors.
Bruna El Musical, una creació de Mateu Peramiquel i Mar Puig, és un homenatge als avis i les àvies, un cant tendre d’amor que fa un camí d’anada i tornada del present al passat per posar en un mirall les infanteses d’una àvia i la seva néta, tan diferents però connectades mitjançant l’estimació. I ens demostra quan important és el relat en un musical. La protagonista, la Bruna, ens porta a la infantesa de la seva àvia, la Quima, per mostrar-nos les diferències entre el món d’abans i d’ara, on les similituds emocionals superen les diferències generacionals.
La Bruna ha de fer un treball escolar que li permet bussejar en el passat d’una àvia amb la ment enfosquida per l’Alzheimer i descobrir un gran secret amagat que ens fa recordar les pors i les misèries de la postguerra, un període que va marcar ela generació dels avis. El recorregut argumental es converteix en un bell relat de defensa de la memòria, la que la malaltia de la Quima va apagant i la d’una generació ofegada per les pors del silenci que imposava el règim autoritari.
Bruna, amb una posada musical en escena impecable, amb magnífiques cançons i excel·lents veus, és una història també d’amistats, de fidelitats, de coneixença del com passar el tems en el passat i en el present, de les hipoteques familiars de l’ara i dels dolors col·lectius de l’abans. Tot banyat per una alegria i una nostàlgia que converteix l’escenari i el teatre en una capsa màgica on endinsar-se per tornar a ser nen. El Teatre Principal, dempeus, va tornar a la companyia la gratitud per tanta sensibilitat.
