Si hi ha un lloc a Terrassa més conegut per les llegendes negres d’aparicions i suicidis, reals i inventsts, que per la seva pròpia història, aquest és l’antic Hospital del Tòrax, un complex de més de 1.200 llits que mai no va funcionar a ple rendiment ni va tenir 2.000 places, com va voler fer creure la dictadura franquista. Des del seu tancament ha estat un lloc de culte per als amants d’allò paranormal, que hi feien freqüents incursions nocturnes. Dissabte, coincidint amb la jornada de portes obertes al patrimoni terrassenc, i aquesta vegada a plena llum del dia, es van organitzar dues visites guiades a un espai que ara és conegut com el Hollywood català. El Parc Audiovisual de Catalunya ha esdevingut el plató més gran del país. S’hi han rodat i s’hi roden films internacionals, sèries i anuncis, tot en el més estricte secretisme.
Terror i indústria
Cineastes com Jaume Balagueró o Juan Antonio Bayona van utilitzat les plantes del sanatori i els nous platós per rodar “Els sense nom”, “Frágiles” o “Musa” en el cas de Balagueró. Bayona va rodar-hi gairebé íntegrament “Un monstruo viene a verme” i volia fer-hi el seu “Jurassic World: El reino caido”. La llista de títols i actors de renom que hi han passat és inabastable, des de Christian Bale i Liam Neeson fins a Uma Thurman i Sigourney Weaver, passant per Elijah Wood o John Cusack. Els dos darrers hi van fer el “Grand Piano” del valencià Eugenio Mira, on feia de guionista un Damien Chazelle que pocs anys després rodaria “La La Land”, la pel.lícula que té el rècord de nominacions als Oscar.
Els nous platós es dediquen també a formats televisius. S’hi han retransmès les dues darreres edicions d'”Operación Triunfo”. La primera va llançar a la fama el cantant terrassenc Miki Núñez. No només s’hi emetien les gal.les sinó que hi havia l’edifici de l’acadèmia. Un dels espais del complex acull un magatzem de la Filmoteca Nacional de Catalunya, a banda de diverses empreses vinculades al sector audiovisual.
Com va començar tot
L’Ajuntament de Terrassa va comprar l’any 1944 per 68.760 pessetes una parcel. la de 106.000 metres quadrats que el gener del 1946 va cedir al Patronato Nacional Antituberculosis. Es tracta d’un colossal edifici d’arquitectura alemanya en forma d’avió, amb dues ales de nou plantes cadascuna, un claustre central i una capella. L’any 1952, Franco va inaugurar el que era l’hospital per a tuberculosos més gran d’Espamya i un dels més grans i més ben equipats del continent, amb els especialistes de més renom. S’hi va quedar a dinar i va demanar una truita. Ho va fer per comprobar si li arribava calenta o freda, ja que la cuina era a la planta baixa. Aquesta ciutat sanatorial que acollia malalts de tot Espanya, va tancar l’any 1987. Del 1991 al 2002 va esdevenir la residència de malalts mentals La Pineda.
Avui és la meca del cine. Hollywood no és només a Los Angeles i cada vegada descentralitza més les seves superproduccions. La indústria espanyola i catalana hi roda bona part de les seves produccions, ja no necessàriament de terror. A banda dels nous platós, les dues ales de l’hospital resten abandonades i són una barreja de museu involuntari i de sets de rodatge. Costa diferenciar de vegades allò que és attrezo o decorats del que porta anys acumulant pols.
Regressió al passat
Passejar-s’hi és fer una regressió al passat, però també descobrir els espais on es va rodar aquest o aquell altre film. Una experiència única que molt pocs terrassencs han pogut viure. Un lloc estrany, abandonat, que gela la sang.
El hall sembla una rèplica del de l’hotel que Stephen King i Stanley Kubrick van imaginar per a “El resplandor”. El terror és a cada cantonada, amagat rere cada vidre, cada polsegós passsadís. I a l’entrada hi té un lloc preferent un vell i enorme projector. Aquest no és de pega. És el que s’emprava a la sala de cine que hi ha, encara ara, a la planta baixa. Als vespres, diuen que els fantasmes d’alguns d’aquells joves malats engeguen el projector i s’asseuen a les butaques a veure pel.lícules de por.
