Bassel Satout acaba de fer 20 anys. Va néixer a Alepo, al nord de Síria. Va arribar a Terrassa fa un any i viu a casa dels seus oncles. La resta de la seva família segueix patint la guerra a Síria. “La situació al país està molt malament. La nostra casa d’Alepo va caure a terra per les bombes. També la meva escola”. Aquest refugiat sirià és un de la quinzena de nois que forma part del projecte “Vivim” que es desenvolupa a l’edifici de Càritas del carrer de Topete. No és cap centre d’acollida ni hi dorm ningú. És un espai que els nois, que van canviant segons les necessitats, s’han fet seu. Són joves majors d’edat, de fins a 25 anys, molts dels quals han arribat fa relativament poc a Catalunya i busquen un espai on rebre el consell, l’ajuda i el suport que tantes vegades se’ls ha negat.
L’empresa Bricomart els va cedir material per tal que construissïn una cuina, que tenen ja completament equipada. A tots ells els encanta cuinar i s’hi passen moltes hores, on comparteixen experiències, fan amics i estableixen llaços entre les seves respectives cultures. La majoria d’ells són marroquins i han arribat amb pastera a les costes espanyoles. Cadascun ha arribat amb la seva història particular com a motxilla. Es tracta, sovint, d’històries tristes, que parlen de guerra, de mort, de pobresa, de solitud.
Les arrels de l’arbre
Al centre hi tenen l’oportunitat de tornar a començar, d’arrelar-se a un espai i un país que molts senten ja com a seu i que comparteixen. Un d’ells, amb ànima d’artista, ha pintat un mural d’un arbre amb les seves arrels i les seves fulles. “Era molt important per a ell fer aquesta obra. Volia explicar que les arrels són el seu passat, el seu vincle amb la terra, i les fulles el futur, un futur que no s’atura mai i que és verd”. Ho explica Jordi Reixach, l’integrador social que acompanya els nois i conviu amb ells dia a dia.
En Bassel parla un perfecte castellà i aviat es posarà amb el català. Vol ser fotògraf, però busca feina com a mosso de magatzem. “Avui és el meu aniversari. Vull quedar-me aquí per seguir estudiant i treballant si pot ser. M’estic traient el carnet de conduir. He acabat l’escola d’adults”, assenyala. Exactament el mateix dia que ell va néixer una noia a Tetuan. Prefereix no donar el nom. Va arribar amb pastera fins a Algesires. “Vaig agafar un autocar i vaig aparèixer a Terrassa. Ara visc a Rubí. Vull ser dissenyadora”.
Ayoub Fareh va néixer a la ciutat marroquina de Fez i porta 18 mesos a Espanya. La seva travessia no va ser senzilla. Del Marroc va passar a Tuníssia, després a Líbia, a Itàlia, a França (va passar 5 anys a París) i després a Espanya. “Vull estudiar per ser auxiliar d’infermeria”. Redouan Belaghriss també és marroquí, en aquest cas d’Oujda. Va arribar, via Algèria, a San José (Almeria) fa quatre mesos. En fa dos que va aterrar a Terrassa. Sol. Desconfiat.
L’estigmatització
“Vaig arribar aquí per casualitat. La veritat és que encara m’estic situant, per dir-ho d’alguna manera. M’encantaria quedar-me a Terrassa. Sento que he trobat el meu lloc”, assenyala. I això és precisament el que tots aquests nois volen: trobar el seu lloc al món. Saben que molta gent els estigmatitza, que els veu com un perill, com un problema. En són conscients. La seva mirada ho explica. Assenteixen amb el cap quan se’n parla. Saben que molts els assenyalen. Jordi Reixach explica: “La ciutat no els coneix, però aquests nois tenen un potencial gegant. La seva voluntat d’integració és enorme. I tenen moltes ganes d’interactuar”, assegura Jordi Reixach.
