Joan Roma i Cunilll
Fa uns dies em referia a “la maleïda burocràcia”, avui n’exposo un exemple més. Entrats ja en temporada estiuenca, centenars d’ajuntaments i empresaris d’instal·lacions turístiques han anat de corcoll per trobar socorristes titulats.
Uns ho hauran aconseguit, altres no, fins al punt de no poder obrir piscines per no disposar dels indispensables socorristes. Per què passa?
Catalunya té un dèficit de 3.000 socorristes aquàtics. És a dir, persones que disposen de la titulació necessària per encarregar-se de la seguretat, en piscines, centres aquàtics d’interior o exterior, i per descomptat de zones de platja.
Com que aquí som molt afeccionats a començar les cases per la teulada, un dia la Generalitat va decidir que la presència obligada de socorristes en piscines públiques s’havia de cobrir amb titulats de grau professional. Decisió presa, sense abans estudiar què volia dir i com quedaria el país, davant una decisió com aquesta.
Resultat, un immens conflicte a tot el país per trobar socorristes amb la deguda titulació. Abans, era habitual que centenars d’estudiants anessin a cursos de formació, promoguts per Creu Roja o per la Federació Catalana de Natació, i obtinguessin el títol de socorrista aquàtic, en 5 o 6 caps de setmana, intensos i extensos.
Aquest sistema permetia un doble bon resultat. Per una banda disposar de socorristes adequadament preparats i, per l’altra, que molts estudiants poguessin obtenir uns bons recursos econòmics els mesos d’estiu.
Com que tot el que funciona a algú li ha de semblar malament, la cosa es va desmuntar, amb la imposició de canviar aquest sistema per un de totalment diferent, en el qual els nous socorristes han d’anar a un grau professional de dos anys. Resultat, impossible trobar socorristes.
I a falta de socorristes se n’han d’importar fins i tot de Xile i Argentina, on allà ara és hivern i alguns poden venir a fer la temporada aquí. Algú ho troba lògic? És una bona solució? Es podria resoldre amb una mica de seny? Sí, però s’ha de pensar massa.
En diverses reunions, vaig proposar una solució que em semblava força lògica i adequada. Permetre la continuïtat de preparació de socorristes a Creu Roja i a la Federació Catalana de Natació per a totes aquelles instal·lacions de baix perill. Per entendre’ns. Molts ajuntaments i moltes instal·lacions privades tenen piscines de lleure, més que no pas esportives, i no és igual exercir de socorrista en piscines de 200 o 250 metres quadrats de làmina d’aigua que en altres olímpiques.
Perquè no oferir diferents titulacions, en funció de la dificultat? Carnet de segona categoria, a totes les piscines de lleure (que són la immensa majoria del país), i carnet de primera categoria als qui han d’exercir de socorristes en piscines olímpiques o a les platges.
És que no té res a veure la dificultat d’unes amb les altres. En piscines de 10 o 12 metres d’amplada, una simple empenta porta el nedador a fora, a més cap supera els 2,20 metres de fondària. Altra cosa és en les grans o en el mar.
Doncs bé, no ens n’hem sortit i, un estiu més, tothom va de bòlit per poder cobrir les places, i fins i tot algunes piscines no s’obriran per no tenir socorristes. O, més ridícul encara, algunes substitueixen socorristes per vigilants, a canvi de reduir làmines d’aigua disponibles. La normativa indica que totes les instal·lacions que sobrepassen els 200 metres quadrats de làmina d’aigua han de disposar de socorristes titulats, en cas contrari poden només tenir vigilants. Solució? Si hi ha més d’una piscina, deixar-ne una seca, per així no sobrepassar els 200 metres quadrats.
En fi, a aquestes alçades de la vida, sembla del tot increïble no haver pogut resoldre una situació com aquesta d’una manera mitjanament raonable. S’ha demanat, s’ha exigit, s’ha proposat en multitud de reunions d’alcaldes i promotors turístics, i així estem, 5 anys després d’aquella decisió.
Persecució, a la recerca de socorristes titulats, importació de centenars de socorristes procedents de milers de quilòmetres de distància i impossibilitat que centenars d’estudiants d’aquí puguin pagar-se una part dels estudis amb el que guanyaven a l’estiu.
Quan em refereixo a estupideses burocràtiques penso en aquesta i en un centenar d’altres que per raons d’espai és impossible detallar. I que ningú em tregui el tema de la seguretat, perquè durant anys, molts anys, la preparació dels socorristes era totalment adequada oimés si es destinaven a instal·lacions de fàcil protecció. I així continua funcionant, fora de Catalunya.
Tenim govern nou, però no tinc cap esperança de retorn a temps passats en què predominava el sentit comú. S’ha perdut fa temps i no s’entén com no hi ha hagut més mobilitzacions i protestes perquè el tema s’ho val.
Al final penso que la gent ja no confia a fer canviar d’opinió i fa temps han llançat la tovallola, amb un “ja s’ho faran”.
Així anem, així estem.
