Rosa Ferrer
Un dia, ja fa molts anys, en entrar a l’habitació d’un malalt al qual ja feia temps que tot l’equip coneixíem, el vaig trobar agafat als barrots del capçal del llit amb molta força.
En aquell moment estava sol i a la seva cara es veien un esforç i dolor molt grans, li vaig dir: “Pere, què fas, què et passa?” -a tots els homes, els dic Pere i a les dones, Maria-; ell em va contestar: “Se m’escapa la vida, Rosa, i m’agafo fort per aguantar fins que la meva dona i fills ho puguin entendre i acceptar”. Allargant-li la mà li vaig dir: “Vols agafar-te a la meva mà?”. Se’m va quedar mirant als ulls i respongué: “I si et faig mal?, i si t’arrossego amb mi?”. “No, no me’n faràs pas, de mal, ans al contrari, perquè no hauràs de fer tant d’esforç, la meva mà no és freda ni passiva com el ferro.” Amb els ulls plens de llàgrimes la va agafar, jo també tenia els ulls plens de llàgrimes, ja que, com he dit, el coneixíem tant a ell com la família, la seva expressió facial es va anar suavitzant fins a tenir un somriure de pau tant als llavis com als ulls i en moments em va dir: “Gràcies, Rosa, ara ja he trobat la força que buscava per poder parlar amb la meva dona i acomiadar-me d’ella i dels nens”. Tan sols li vaig donar la mà.
És tan important oferir una mà a temps, ho sabia, però aquell dia, fa quaranta-sis anys, em va quedar gravat a foc. En Pere no sé d’on va treure forces per jugar i riure amb els seus fills tota la tarda, després van parlar de tot el que necessitaven parlar amb la seva dona, per després, com ens van explicar les companyes, adormir-se tranquil·lament i assossegada com feia nits que no dormia i se’n va anar de matinada amb un somriure als llavis.
Mai he pogut oblidar la lliçó que em va donar, de fet de cada persona de la qual he tingut cura he après, i gràcies a tots he pogut avançar tant com a professional com a persona.
Sí, és molt important a més de mirar als ulls donar una mà a temps, o posar-la sobre l’espatlla, o a l’avantbraç, això dependrà de cada persona, és la manera inequívoca de dir sense paraules: “Sóc aquí per fer-te costat sense jutjar-te”. El personal sanitari hem d’estar al costat de les persones que pateixen sense prejudicis, si jo li hagués dit, per exemple “però, Pere, què dius, no hi has de pensar, en això, has de lluitar, no facis patir la teva dona…”, tot allò que a voltes es diu per “animar”, em pregunto: s’hauria pogut acomiadar jugant dels seus fills?, parlar de tot amb la seva dona? Tan sols li vaig oferir la mà, no calien paraules, no les demanava; a vegades ens fan preguntes, però no esperen respostes, solament necessiten que escoltem, que potser els oferim la mà o, com a molt, que els verbalitzem que estem al seu costat per al que faci falta, res més.
Els professionals de la salut hem de saber, saber fer i saber estar; el saber, l’aprenem al llarg de la carrera amb els professors, llibres, estudiant; el saber fer, amb les teoricopràctiques i les pràctiques, però saber estar no ens ho ensenyen ni els llibres, ni les pràctiques reglades, ni de bon tros les pantalles, l’aprenem amb l’observació reflexiva de les reaccions de cada una de les persones que ens envolten, i no solament de les persones malaltes!, com puc saber jo com reaccionarà una persona amb un problema de salut si ni tan sols sé com reacciona una que no en té? Per aprendre això cal apagar mòbils, ordinadors, tauletes i totes les pantalles per escoltar la persona, mentre observem el llenguatge dels ulls, el facial, el gestual i el corporal.
Entenem ara, per què hi ha tan poca comprensió?, entenem que difícil serà empatitzar amb una persona a través d’una consulta, bé sia per telèfon o per videotrucada? No, companys, una cosa és aclarir un dia un dubte, l’altre és pretendre visitar via telemàtica, i companys, de veritat, no és així com voldríem ni tu ni jo ser visitats, diagnosticats i tractats.
L’any 2004 vaig escriure una poesia per als meus alumnes d’infermeria, l’adjunto aquí i diu així:
“Infermera, toca’m/ Sí, estic malalt i tu, infermera/em cuides, per favor, toca’m./No et sobti si en posar/la teva mà sobre la meva espatlla, /el meu braç o la meva mà,/jo pugui expressar/els meus sentiments de por,/dolor o angoixa/per la meva malaltia./No t’embolcallis amb l’escut/de professional endurit./Si plores o rius amb mi,/no et veuré per aquest gest,/menys professional./És possible que, fent-ho,/m’ajudis a superar la por,/la fredor d’aquest entorn/per a mi, tan agressiu,/com és un hospital./Per favor, infermera,/perd uns minuts amb mi/i toca’m./ Tots dos, quan arribi el comiat,/ de ben segur, ens sentirem millor”.
