Ramon Bosch
Ahir es va anunciar que, a partir del dia 26 de juny, es podrà anar pel carrer sense mascareta.
Em genera una certa perplexitat el dia escollit, per què el 26 i no el 23 o el 30? Calia fer un consell de ministres extraordinari per aprovar la mesura? Això no és tenyir d’anormalitat la tornada a una certa normalitat? Si la intenció de fer-ho el 26 i no en el consell de ministres ordinari dels dimarts és evitar que la gent vagi sense mascareta a la revetlla, potser hauria estat millor no anunciar-ho abans i amb tanta solemnitat perquè, coneixent el país, la temptació d’anar despullat de mascareta a la revetlla serà important.
Sigui com sigui, aquesta és una gran notícia llargament esperada. No hi ha res que ens pugui connectar tan directament amb la vida d’abans de la pandèmia com el fet de poder tornar a veure la cara de la gent. Hem après, és veritat, a parlar amb els ulls però, per a la comunicació interpersonal, no hi ha res com poder veure els gestos, les ganyotes, els somriures…
Amb això de les mascaretes ens ha passat com a aquell manyà que, quan va tenir l’aprenent ensenyat, li va marxar a la mili. Ara que havíem après la diferència entre les mascaretes quirúrgiques i les ffp2 i sabíem quin model ens anava millor depenent, amb perdó, de les galtes de cadascú o de la mida de les orelles i, fins i tot, del nas.
Ara que havíem après a portar mascareta i ulleres a la vegada sense que s’entelessin els vidres. Ara que havíem trobat aquella botiga que venia aquelles mascaretes tan cuquis que eren l’enveja del veïnat, ara, precisament ara, ens diuen que no caldran. I no és fàcil reaprofitar l’estoc que tots tenim. Per a què serveix una mascareta si no fa de mascareta? És veritat que hi havia gent que les feia servir de colzeres i de bufanda, de pegat al clatell o de gorra de cop, però no sembla que siguin usos que hagin de durar gaire. Tants camins d’aigua que vam haver de fer el març de l’any passat per aconseguir-ne una, i al preu que la vam haver de pagar, i d’aquí a poc te’n regalaran una dotzena quan vagis a pesar-te a la farmàcia!
És veritat que l’ús de la mascareta ha estat ple de contradiccions, almenys per als qui no som experts en epidemiologia. Però, així d’entrada, no s’entén massa que algú hagi d’estar descarregant sacs de ciment al mig del carrer amb la mascareta posada i que, en acabat, pugui anar a un bar amb altres cinc persones i se la pugui treure mentre xerra amigablement.
Segurament, la fi de les mascaretes portarà implícita la fi de les salutacions ridícules. Estem tan habituats a tocar-nos quan ens saludem que hem inventat tot un seguit de substitutius a l’encaixada de mans o el cop a l’espatlla que ens faran somriure pietosament quan siguin recordats d’aquí a un temps. Possiblement, la salutació tocant-nos de colze deu ser la més ridícula de totes i, com més ben vestida va la gent que la fa, més ridícula sembla, més fa l’efecte que aquells dos pobres individus estan a punt de perpetrar el ball dels ocellets. No és gaire millor, però, això d’haver-se de saludar tocant-nos el puny. Més d’un cop m’he hagut de reprimir de desitjar-li al meu tocador de puny que la força l’acompanyi.
I de tota manera, encara que la seva fi sigui un clar indicador de la tornada a la normalitat, cal admetre que l’ús de les mascaretes ha estat el menor dels mals d’aquest any que ens ha enterbolit la vida. Pel camí han quedat negocis, projectes i vides de molta, molta gent.
