Salvador Cardús i Ros
Dissabte, Diari de Terrassa entrevistava l’alcalde, Jordi Ballart, i el primer tinent d’alcalde, Isaac Albert. No hi ha gaire ocasions per saber què pensen els nostres dirigents més enllà dels 280 caràcters de les piulades a la xarxa.
Per tant, s’agraeix que de tant en tant responguin a entrevistes més extenses. I, és clar, en paper perquè, es digui el que es digui, és l’única manera reflexiva de llegir un text llarg.
Primer de tot vull dir que, amb independència de les coincidències ideològiques, cal partir del respecte a l’acció política de l’actual govern, resultat de la col·laboració de Tot per Terrassa i ERC. En primer lloc, perquè si van guanyar les eleccions és que són les formacions volgudes pels terrassencs i tenen dret a governar com ho fan. Mai no he entès que l’oposició demani a cap govern que dugui a terme un programa que ha sigut perdedor. Entenc la crítica, que es controli l’acció de govern o que presenti alternatives. Però també l’oposició ha de respectar les majories decidides pels ciutadans.
En segon lloc, sempre cal partir del respecte per la política i els polítics, perquè és l’única manera de no erosionar -encara més- la confiança no tan sols en un partit concret, sinó en la democràcia en general. L’ascens de l’extrema dreta té moltes causes, però una d’important és aquesta irresponsable i generalitzada cultura antipolítica, els fruits de la qual acaben recollint els qui millor la practiquen. És a dir, allò que alguns experts qualifiquen d’extrema dreta -paradoxalment- llibertària.
Ara bé, sí que és necessari el debat de les idees, de l’acció política i dels seus resultats, perquè també formen part de l’enfortiment de la confiança en la democràcia. I, en aquest sentit, voldria discutir dues o tres idees llegides en aquestes entrevistes. Primer, per matisar la idea defensada per l’alcalde sobre el fet que “l’activitat econòmica que no cap a Barcelona ha de venir a Terrassa”. Cert -ho deia la setmana passada- que Terrassa, per comunicacions i terrenys disponibles, pot acollir més activitat econòmica. També la que no càpiga a Barcelona. Però ha de tenir criteri propi per afavorir unes o altres activitats, i no limitar-se a ser el traster de la capital, si ho puc dir així. Si no, Barcelona, per bon rotllo que hi hagi amb la Colau -mare de déu, quin perill públic!-, es quedarà el que més li convé i enviarà les sobralles a Terrassa. Imagino que no és ben bé això el que volia dir l’alcalde, però ho feia pensar.
En relació amb l’entrevista a Isaac Albert, no deixava de ser significatiu que per anunciar que plegarà de l’Ajuntament ho faci afirmant taxatiu que el govern “ha vingut per quedar-se molts anys”.
Es podrien fer molts judicis d’intencions -conscients i no conscients- d’aquesta suposada convicció d’Albert. Però les eleccions de 2019 ja van deixar clar que la política és molt volàtil i que, circumstàncies externes a part, cada vegada és més difícil fer-ne pronòstics. Si Albert no segueix, potser tampoc Ballart -a l’entrevista ho deixava obert-, qui sap si Vega o Lluís… qui ens diu que el 2023 no siguin tot cares noves?
Finalment, el pronòstic d’Isaac Albert curiosament -o no- coincideix amb el de Jordi Ballart, en aquest cas referit a la iniciativa TxT i amb les mateixes paraules: el projecte “ha arribat per quedar-se”. Potser sí. O potser no. Perquè jo tinc un pronòstic alternatiu (poc arriscat, ho sé): el 2023 pot passar de tot.
