ROSA FERRER, professora d’infermeria
Sovint quan algú pregunta: “Per què estàs fent això d’aquesta manera?”, la resposta és: “Perquè ho diuen els protocols!”. I ja està, ens quedem tan amples.
A vegades és bo pensar si els protocols són els deu manaments o si cal pensar com, quan i a qui s’apliquen i saber, a més, explicar la seva utilitat real.
Els protocols estan bé, molt bé, hi han de ser, i són un puntal, una immillorable ajuda en un moment d’incertesa, de dubte, ara bé no és l’eina per diagnosticar i tenir cura d’una persona. A més han de ser revisats i adaptats contínuament, ja sabem que el que avui va bé potser demà ens adonem que pot millorar i, fins i tot, canviar.
Davant d’una persona amb un problema de salut el primer és invitar-la a expressar-se com més fàcil li sigui, evitant corregir-la amb tecnicismes, perquè aquestes correccions disminueixen la confiança i fan que, per vergonya a sentir-se ignorants, es comuniqui menys. Les preguntes, les hem de fer o bé per animar-la a parlar o bé sobre el que ens està dient; si hi ha quelcom que creiem important ho introduirem sense tallar el seu relat i tenint en compte de fer-ho amb paraules senzilles, comprensibles sempre.
Escoltar mirant-la als ulls i amb tots els nostres sentits en alerta alhora que, amb empatia i senzillesa, ens permetrà entendre millor les seves pors i problemes, al mateix temps que guanyem confiança i, amb la confiança i mútua col·laboració, arribarem abans a trobar solucions.
Com molt bé diu Rosette Poletti, infermera suïssa, doctora en Ciències de l’Educació de la Universitat de Columbia, Nova York, que va ser professora meva i és una bona amiga: “La persona és qui millor sap el que li passa, tan sols li hem de donar temps i confiança perquè ens ho pugui explicar”.
Als meus alumnes de pregrau sempre els he dit que dedicar un temps a una persona que està passant una mala estona mai és una pèrdua de temps, ans al contrari, en guanyem, de temps, i a més també guanyem tranquil·litat per a tots, ja que, si tenen confiança, de ben segur que hi haurà menys trucades i si en algun moment no els podem dedicar tot el temps que voldríem també ho entendran, és tan senzill com dir per exemple: “Mira, ara tinc una mica de pressa, ara bé quan tingui un moment vindré i acabem de parlar-ne”, i quan puguem anar-hi, està clar!
Aquí el que cal dir, i ben clar, és que no es pot treballar bé si no hi ha prou personal sanitari per a una atenció digna, tant per a la persona que està passant un problema de salut com per als mateixos professionals, ja que el grau d’estrès i cansament de personal sanitari acaba repercutint en la persona atesa, i està de sobra demostrat que, amb més personal d’infermeria, menys dies de mitjana estan ingressades les persones malaltes o, cosa que és el mateix, sanen abans.
Cal que davant de cada paraula que porti a una pèrdua n’hi hagi una que porti a una compensació, ja que, si solament prohibim, portem la persona cap a un estat d’ànim baix i sovint s’instaura la por, cosa que, com bé sabem, no ajuda en el procés curatiu, ja que, a més d’afectar la salut mental a causa de l’angoixa, ansietat, segurament també el descans i la qualitat del son, acabarà afectant el sistema immunitari, per tant sempre, sempre, hem de facilitar pautes i eines per compensar el que el procés de la malaltia o de l’accident els ha pres, i el primer de tot és que aquesta persona senti que és ella com a persona qui ens preocupa i ocupa.
Involucrar la persona en la seva autocura és donar-li eines i confiança per a una millora més ràpida i eficient. Tenint en compte que no hi ha dues persones iguals, hem d’actuar en cada una de manera diferent segons les seves necessitats.
El protocol és general, ara bé, cada persona és única!
