Joan Carles Folia Torres, coach advance life
És complicat poder determinar quina ha de ser l’edat en què les persones podem deixar de ser útils i podem rebaixar les nostres habilitats i competències en un entorn laboral molt competitiu, multidisciplinar i canviant.
Accedir a un lloc de treball no ha estat mai un objectiu fàcil, fer-ho a partir dels cinquanta anys d’edat representa una cursa d’obstacles gairebé inassolible. En aquesta tendència dels últims anys a on s’ha etiquetat els que superen les cinc dècades de vida com a individus no aptes per treballar hem situat la corba de la decadència massa aviat per les possibilitats reals que tota aquesta gent pot oferir en els diferents llocs de treball a on han desenvolupat, desenvolupen i podrien desenvolupar la seva activitat productiva. És cert que el vigor i l’energia dels vint i dels trenta acostumen a ser maximals si els comparem amb els que podem dispensar en edats més avançades però la vàlua de les persones i el seu rendiment no depenen només de qüestions físiques vinculades a la joventut. Ser vàlid, rendible i valuós està subjecte a moltes altres coses que fan que puguem oferir la millor versió de nosaltres mateixos en edats força avançades amb alguna mancança biofísica. Jo recordo haver-me de posar ulleres per llegir i treballar amb l’ordinador al voltant dels 40 anys, però aquesta qüestió no va condicionar ni condiciona en cap sentit la meva capacitat a l’hora de treure feina ben feta i de manera eficaç.
Un dels elements que s’han menyspreat en aquesta restricció de l’interval d’edat laboral idònia per ser competent ha estat la sempre estimable experiència que aportem aquells que ja fa uns quants anys que ens arrosseguem pel mercat de treball. Mai ningú ha nascut ensenyat i, tot i que hi ha persones que incorporen i consoliden els seus aprenentatges de manera més ràpida que d’altres, tots necessitem d’un temps determinat per poder adquirir l’excel·lència desitjada. Escapçar els majors de cinquanta anys no deixant-los entrar en el mapa laboral del nostre país vol dir també prescindir d’un baluard, el de l’experiència, absolutament necessari per poder mantenir índex de qualitat i nivells de productivitat òptims per assolir allò que el projecte o l’empresa requereixen. No ens podem permetre prescindir del valor de l’experiència que només s’assoleix amb el pas i l’acumulació dels anys.
Ara tornem al debat recurrent de sempre de la necessitat d’endarrerir l’edat real de jubilació més enllà dels 67 anys i entenent que l’esperança de vida ha millorat substancialment es fa difícil d’entendre aquesta exclusió dels majors de 50 del vector feina quan encara els queda un llarg camí fins que puguin plantejar-se la data de jubilació. De veritat pensem que una persona de 52 anys, que encara li’n resten quinze de vida laboral, ja no és plenament competent per poder fer front a les seves responsabilitats que la seva feina li exigirà? De veritat creiem que un enginyer, un mecànic o un comptable ja no poden oferir res a una estructura de feina una vegada depassats els cinquanta? Apostar per la joventut, també preparada i solvent, em sembla del tot compatible amb l’equilibri que qualsevol centre de treball ha de tenir entre saba nova i experiència en el sector. Limitar l’experiència acostuma a desarrelar alguns valors que cada generació contempla i aquells que vàrem néixer en la dècada dels 60 segur que aportem dosis de responsabilitat i esforç que generacions posteriors encara hauran de demostrar. El coneixement del món esdevé riquesa indiscutible per a qualsevol organització, saviesa i discerniment no són elements de fàcil assimilació, necessiten del pas del temps, de la reflexió i implementació necessàries per establir si les decisions preses han estat les correctes. Aquesta cultura del coneixement és un actiu intangible però extraordinàriament beneficiós i útil per a qualsevol empresa o col·lectiu.
Cal apostar pels joves de cinquanta i de seixanta, cal mantenir-los, conservar-los i si s’escau seleccionar-los per poder disposar d’un dels tresors més preuats del recorregut laboral i vital, l’experiència acumulada.
