Tot va començar a un casament a l’Hostal del Fum. El comitè local del PSUC ja havia decidit “sortir a la superfície” amb un míting multitudinari a Terrassa, però calia garantir que la policia no frenaria una convocatòria que havia de ser una mostra de força del comunisme, sis mesos després de la mort del dictador Franco, amb un règim atrinxerat i resistent als canvis.
El periodista Joan Busquets, responsable polític del PSUC a Terrassa, sàvia que el comissari Aníbal Martínez era un dels convidats al casament d’un familiar. “L’organitzador em va demanar disculpes perquè estava obligat a convidar-lo. Era família d’un dels nuvis”.
El dirigent comunista va veure l’oportunitat de lligar complicitats i va demanar que “el saies a la meva taula”. Després del casori, Busquets va convidar el comissari “a un cafè a casa”, a pocs metres del restaurant.
Cara a cara, sols, el comunista i el policia van pactar el que seria el primer gran míting comunista a Espanya. “El règim al qual has servit s’acaba, li vaig dir al comissari. Si vols quedar-te a viure a Terrassa serà millor que ens entenguem”.
El comissari Aníbal Martinez, compartint espai amb dirigents del PSUC a tribuna
Busquets coneixia la intenció d’Aníbal Martínez de jubilar-se a la ciutat, on la seva dona tenia botiga a la Rambla i els seus fills estudiaven.
El dirigent del PSUC va informar el policia del míting de l’Sferic i, “per donar-li garanties que no hi hauria cap problema, li vaig oferir una cadira a la taula”. Aníbal es va comprometre a res, però el 29 de maig de 1976 es va vestir de carrer es va presentar a l’Sferic. La foto del comissari al pavelló esportiu, amb americana, ulleres negres i gest seriós, envoltat pels líders del PSUC, és una de les fotos icòniques d’aquell primer míting de l’esquerra.
El permís mai va arribar, però el míting va ser tolerat. Anys després, el comissari explicava que “personalment vaig assumir respecte a Barcelona que l’acte es desenvoluparia sense novetat, com així va ser”. Ja en democràcia, el policia reconeixia públicament que “sabia que el compromís assumit pels responsables del PSUC a Terrassa era seriós”. A banda del cafè post casori, Busquets va tornar a comissaria amb Roc Fuentes i Francisco Gordillo per reiterar les garanties d’un míting sense incidents.
Els dies previs a la concentració, les octavetes de l’acte inundaven les parets de la ciutat amb referències eufemístiques a l’acte polític. Com la resta de partits democràtics, el PSUC era una formació clandestina, de manera que el seu nom no apareixia a cap cartelleria.
“Una opció de futur” era el lema de la convocatòria a un dels cartells, que reproduïa la foto dels oradors amb una senyera: l’advocat Roc Fuentes, el treballador metal·lúrgic Rafel Zoyo, la professora Magda Segura, el capellà Agustí Daura i el periodista Joan Busquets. Cap referència a militàncies comunistes, sindicalistes, feministes i ni de bon troç a la categoria de “cura rojo” del rector de Ca n’Anglada.
A casa de Feliu Formosa
Conscients de la transcendència del míting, els ponents es van reunir uns dies abans del 29 de maig a casa del dramaturg Feliu Formosa. L’objectiu era tancar la intervenció de cadascú i fer un assaig general de l’acte.
Al 5è, 2a del número 87-89 de la carretera de Montcada, els oradors, amb el discurs escrit a la mà, van impostar la veu per recitar a tot drap les proclames per la llibertat davant d’un Feliu Formosa que va fer suggeriments sobre l’escenografia i va corregir l’excessiva cridòria d’algun ponent.
Aquell va ser l’únic moment en què els oradors van poder escoltar els seus discursos sense cap interrupció. Tres dies després, envoltats de set mil militants, la multitud va interrompre a cada instant les intervencions de la taula amb crits a favor de la llibertat, la democràcia, “l’Amnistia laboral”, per la “Unidad! ¡Sindicato de clase! i recordant els presos i represaliats, entre ells el dirigent de CCOO Gregorio López Raimundo.
Pancartes reivindicant la llibertat dels presos Dolores Ibarruri i Domènec Martínez
Assemblea a la Font de les Canyes
El míting de l’Sferic va estar precedit a Terrassa d’altres actes polítics a la ciutat. L’any 1970, en plena dictadura, el pavelló va acollir un primer acte important de l’oposició al franquisme. Va aplegar mil persones sota el lema “Catalunya 70”. Abans del míting del 1976, el PSUC va convocar una assemblea de militants a la Font de les Canyes, on mig miler de persones van ser cridades a participar a l’acte polític. Tots van rebre una convocatòria escrita on s’informava, un cop més eufemísticament, que es presentaria “el programa polític” del PSUC.
La fila 0
El 1976, el PSUC era la formació amb més presència a la ciutat, on al moment de la seva legalització comptabilitzava 4 mil carnets. El de l’Sferic, però, havia de ser un cop d’efecte al règim de totes les forces democràtiques. Es va fer una fila 0 amb Jordi Labòria (Reagrupament Socialista) ; Jacint Cuyàs (Convergència); Joaquim Badia (Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya) i Magí Cadevall (Convergència Socialista de Catalunya). Tot i militar en formacions diferents, molts dels dirigents eren amics. En aquell moment, l’Assemblea Democràtica de Terrassa ja aplegava a totes les forces antifranquistes sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Intervenció de la mestra i feminista Magda Segura
Adeu als noms de guerra
Les cançons de Raimon i l’Estaca, de Lluís Llach, cantada a una sola veu, van ser la banda sonora del primer míting del PSUC a l’Sferic. També “La internacional”, cantada al final de l’acte amb tot el pavelló dempeus, diuen les cròniques que “delegat governatiu inclòs”. Entre els assistents, molta policia secreta i a la tribuna, l’anècdota d’un comissari envoltat de comunistes i de militants en la clandestinitat, entre ells Pere Ardiaca, representant de la direcció del PSUC al míting de Terrassa. Aquell va ser un acte ple de simbolismes. Consol Hernàndez, membre del comitè local del PSUC, explica que “li vaig prestar a la ponent Magda Segura una brusa iugoslava amb brodats artesanals que representava el simbolisme internacionalista de l’acte”. La seva parella Domènec Martínez era a la presó de Carabanchel. Com molts dels assistents, en la clandestinitat es movia amb un “nom de guerra”. En el seu cas “Jaume”. Després del míting, diuen, van començar a desaparèixer.
Un dels cartells anunciant l’acte polític. No es menciona el PSUC, encara a la clandestinitat
100 mil pessetes i 400 voluntaris
Un dispositiu de 400 persones amb braçalet vermell es va ocupar de controlar els accessos, orientar els assistents al pavelló i vetllar perquè no hi haguera incidents. El míting va costar 100 mil pessetes que es van sufragar amb les quotes de la militància.
Treballadors, intel·lectuals, capellans i una monja
Entre els assistents hi havia treballadors i sindicalistes del tèxtil i el metall, molts obrers de Fontanals i AEG. També intel·lectuals i una monja i un grapat de “curas rojos” de les parròquies locals, encapçalats pel rector de Ca n’Anglada, Agustí Daura.
Primer desplegament mediàtic
Sobre la tribuna, una gran banderola vermella de 20 metres amb el lema “Socialisme en la llibertat” i a la taula una senyera. Una escenografia perfecta digna del primer desplegament mediàtic. Fotògrafs, periodistes i càmeres de TV, algunes internacionals, van donar cobertura a l’acte. Les cròniques de l’època parlaven de Terrassa com a ciutat pilot de futures llibertats.
