Joan Roma i Cunill
És evident que l’habitatge és un element essencial per garantir una vida digna. Per això, s’han de dedicar esforços públics i privats a garantir-lo. Espanya, per una banda, i Catalunya, per l’altra, no han fet els deures.
Entenc per deures tenir un parc suficient d’habitatge públic per posar a lloguer, a preus raonables. També, per tenir alguns habitatges socials, disponibles en casos d’extrema necessitat i urgència.
En funció dels habitants, tots els municipis haurien de disposar d’algun habitatge per poder posar a disposició en casos tan dramàtics com quan existeix violència de gènere, pèrdues de familiars directes, malalties greus que impossibiliten el treball, etc. Poden ser habitatges-pont, per resoldre la necessitat immediata, a l’espera d’una solució més adient, però queda clara la necessitat de disposar de patrimoni propi per resoldre aquesta problemàtica.
Aquí, en el nostre país, s’ha optat per invertir en habitatges de propietat i molt poc, en habitatges de lloguer, i encara menys en lloguer social. Aquesta escassedat d’habitatge a preus raonables ha justificat que algunes persones a títol individual, i altres a nivell col·lectiu, hagin decidit okupar il·legalment habitatges, com a proposta, o simplement com a via per no pagar.
De les velles okupacions per necessitat, s’ha passat a okupacions per a gaudi lliure d’una propietat, elegint aquelles que millor van als seus interessos particulars. S’ha arribat ja a situacions d’autèntic escàndol com és triar cases amb piscina, pista de tennis o altres equipaments, per tal de tenir residència de luxe, sense contrapartida econòmica. Per necessitat? No. Per simple voluntat expropiatòria a la vista de la lentitud i complexitat de la legislació vigent.
Si mirem el mapa municipal i territorial de les okupacions, ens adonarem del canvi en els darrers anys i del negoci que ha generat en alguns sectors “especialitzats”. Som un país realment increïble en l’àmbit de la picaresca, inventiva i menyspreu a la propietat privada… dels altres.
Hem arribat al punt de comprar okupacions a la carta. Algú vol, ja no dic necessita, un habitatge en un lloc determinat, perquè es posa en contacte amb un determinat col·lectiu que li busca i li proporciona, a canvi d’una bona retribució, l’habitatge demanat. També hi ha qui ha trobat okupada la propietat, i la vol desocupar, sense els tràmits legals pertinents. Amb una quota determinada, trobarà qui de manera més o menys convincent li retornarà la propietat.
També hi ha qui té un mapa detallat d’urbanitzacions de muntanya o de costa, amb propietaris llunyans, que ofereixen cases, a canvi de la retribució corresponent. Quan els propietaris en tinguin coneixement poden haver passat setmanes o mesos, havent pagat els rebuts corresponents d’aigua i llum.
Ningú s’atreveix a posar-hi xifres, però parlem d’uns quants milers a nivell de tot Catalunya, sense cap mena de dubte el territori “més okupat” d’Espanya. El problema és greu perquè crea inseguretat i perquè a no gaire tardar hi haurà finals traumàtics.
Algunes okupacions es justifiquen que les propietats són d’entitats bancàries o de grans tenidors de propietats, però cap excusa val per posar en dubte el dret a la propietat. I encara menys en molts casos en què es tracta de simples propietaris del seu propi habitatge o d’algun adquirit amb la suor de tota una vida.
Tornant al principi, tant els ajuntaments com la Generalitat haurien de promoure habitatge públic de lloguer. Hauríem de tenir percentatges doblats o triplicats als existents. I tots els ajuntaments haurien de poder comprar cases i pisos per rehabilitar i constituir un fons d’habitatges, prou important, com per poder fer front a les necessitats d’emergència. Estem molt lluny d’aquest objectiu.
I, pel que fa a les okupacions, ha d’haver-hi un trasllat mimètic de com actuen en altres països, en els quals en 48 hores un tribunal aclareix qui n’és el propietari i qui l’okupa. Presa la resolució es fa efectiva de manera immediata. No hem d’esperar a tenir resultats greus, per no haver actuat a temps.
