Carmen Aguilar, voluntària de la Fundació Prodis
Encara no tenia els quinze anys quan va traslladar-se des d’Alcalà de Guadaíra (Sevilla) a Terrassa, tot i que al principi va estar a Vacarisses un temps. Va fer de minyona, però, de seguida, explica, “em vaig fer voluntària a Sant Llàtzer i a altres llocs”. Ajudar els altres li sortia “des de dins” i recordar la duresa viscuda al seu poble i quedar-se sense mare als tres anys la va fer bolcar en les persones necessitades.
“A Terrassa vaig veure el cel obert i em va agradar moltíssim”, assegura. Va venir sola des del poble, “acompanyada per un guàrdia civil”, com explica Núria Armengol, escriptora que ha plasmat la seva vida al llibre “Carmen Aguilar, una vida dedicada a los demás”. Va anar a viure a casa d’una tieta i, aviat, ja es va vincular a l’Hospital de Sant Llàtzer, on cuidava “nens que tenien la pòlio”.
Amb els anys, entra a Prodis, la fundació que va impulsar Josep Maria Casas, a qui no deixa d’elogiar per la seva tasca. “Per això estic aquí, pel senyor Casas. Abans de morir em va dir que no deixés mai Prodis”.
Fora de la seva vocació altruista i la voluntat d’ajudar els altres, no té cap altra afició. “La meva afició és anar a curar les persones. Així sóc feliç”, assenyala. I afegeix que “quan veig a algú patint recordo el que jo he patit i la meva il·lusió és ajudar”.
Li ha “costat molt” que li facin un llibre perquè creu que no ha fet res per merèixer-ho. La Medalla de la ciutat, ser Terrassenca de l’any i ara el llibre, són reconeixements a la seva abnegació.
