Josep Ballbè i Urrit
S’escauen, avui, 20 anys de sque els nordamericans Erik Weihenmayer (32 anys) i Shermans es convertissin respectivament en la primera persona cega…
I en la més vella que havien escalat l’Everest, el pic més alt del món. A cavall d’una frase poètica de l’immens Miquel Martí i Pol, em plau proclamar que “tot està per fer i tot és possible”. Mai no ens hem d’acovardir.
Conreant la cultura de l’esforç de ben petit –entre la mainada– esdevindran adults més ben preparats i feliços. Passats gairebé 15 mesos des de l’esclat d’una pandèmia letal i traïdora, és arribat el moment de refermar conceptes i criteris bàsics i cabdals. Tal com proclamava en Woody Allen, no tinc cap dubte en que “el 90% de l´èxit passa simplement per insistir”. Dit amb altres mots, en Winston Churchill referia que “l’esforç continu, no la força o la intel·ligència, és la clau per alliberar el nostre potencial”. Aquell que realment vol fer una cosa, posa tota la carn a la graella. Sempre fa per trobar un o altre mitjà. Res no li ho impedeix. No essent així, conjectura i inventa excuses de mal pagador. En àmbit boxístic, diríem que tira la tovallola algú de l’equip del contrincant que entreveu que no hi ha res a fer. Sembla ésser que, a la primeria, el primer que es llançava l’esponja amb la que es refrescava el boxejador. Més endavant, es va optar per bescanviar-ho per un altre element més fàcilment visible per a tothom, com la tovallola.
L’home mai sap del que és capaç fins que ho intenta. La por a un possible fracàs no pot pas tenallar la força de la voluntat individual. És preferible diluir-se mil cops en l’intent, que no triomfar per por de no fer cim. Podria semblar un autèntic contrasentit, malgrat que la senzillesa de l’argument esdevé aclaparadorament contundent i didàctica.
Visualitzo exemples concrets i emocionants d’algun amic que ha patit la sotragada d’un ictus. Més concretament essent una persona que gaudia un munt escrivint. Essent dretà, la constància en la lluita li ha permès redreçar la situació, bo i potenciant els exercicis per a fer-se esquerrà. Com l’admiro ! Me’l marco com a referent a l’hora d’assolir qualsevol repte o fita, per impossible que sembli. L’èxit –sí o sí– depèn majoritàriament de l’esforç. Si, a més a més, hi ha un bri de sort, flors i violes ! Aquesta perspectiva, tanmateix, ja no la regulem nosaltres.
