Ramon Bosch
Aquest vers de Dante és referit a Celestí V, que va abdicar de Papa per tornar a ser ermità cinc mesos després de ser nomenat
Es podria aplicar també a Elsa Artadi, que ha fet “un gran rifiuto”, encara que en el seu cas no tinc clar que el seu rebuig a la vicepresidència s’hagi d’atribuir a la covardia, com fa Dante al pobre Celestí. Tampoc no tinc gens clar que calgui atribuir el rebuig d’Artadi a l’amor i el compromís amb els ciutadans de Barcelona sinó, com li va passar a l’esmentat Celestí, a les intrigues de palau, sigui el de Sant Jaume, el de Waterloo o el de les estances papals.
Crec que més aviat caldria atribuir la seva defecció al calcul polític, seu o dels seus acreditats padrins, que li han fet veure que no era el moment de cremar-se en un govern que farà minúscules les desventures del Dragon Khan del tripartit. Fer un pas al costat comporta el risc de pansir-se però elimina el de cremar-se. No es pot tenir tot en aquesta vida. Ni és aconsellable haver de servir dos amos alhora.
Segons el que expliquen els que estan al cas i porten el recompte de les ganivetades interindependentistes, la decisió d’Artadi s’ha entendre com una cossa al cul de Jordi Sànchez i la manera com ha conduït la negociació per a la formació de govern. Sembla ser, pel que diuen, que l’única visió del món que comparteixen Sànchez i Artadi és la d’una Catalunya independent, però difereixen obertament en el mentrestant, és a dir, en com governar un país mentre s’espera l’arribada del moisès que ens porti a la terra promesa.
Artadi es va fer coneguda mundialment -entenent per “mundialment” l’àrea de cobertura de TV3- per ser la creadora de la grossa de Nadal, que no és una aportació a la humanitat com, posem per cas, la teoria de cordes però sí que va servir per demostrar que els catalans, quan ens hi posem, som capaços de tenir una loteria pròpia i tot. Després d’aquest gran èxit, la seva projecció política va ser meteòrica però no exempta d’episodis foscos, independísticament parlant, com el col·laboracionisme amb els funcionaris de l’Estat que van dirigir la Generalitat arran de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aquells funcionaris sempre van destacar l’alt sentit institucional i de col·laboració de dues persones: Elsa Artadi i Pere Aragonès. No seré jo qui ho critiqui, sense el seu capteniment i el d’altra gent, l’ensulsiada hauria estat encara més forta.
Després de la fulgurant arrencada de cavall, la carrera d’Artadi va patir una aturada d’ase durant el govern de Torra, quan va preferir jugar-se-la a l’Ajuntament de Barcelona abans de seguir com a consellera de Presidència d’un il·luminat que, com s’ha vist en el seu dietari, li devia fer veure la padrina. Tot té un límit en aquesta vida i suposo que per a una doctora per Harvard haver d’aguantar els deliris de grandesa d’un llonze deu estar entre aquests límits.
Ara Artadi ha fet “il gran rifiuto”. Kavafis té un bellíssim poema parlant del refús de Celestí V on ve a dir que arriba un moment per a certa gent en què han de dir el gran “sí” o el gran “no” i es fa evident, en aquell moment, qui tenia a punt, dins seu, el sí i dient-lo va endavant cap a l’honor i la convicció; qui ha fet el refús no es penedeix i si tornen a preguntar-l’hi tornarà a repetir el seu “no”. I tanmateix aquell “no”, l’exacte que calia, l’aterrarà per tota la vida…
