Salvador Cardús i Ros
És una obvietat que la ciutat, Catalunya i el món sencer s’estan preparant per sortir de la crisi econòmica i social a què ens ha abocat la pandèmia.
És allò que els entrenadors de voluntats en diuen “convertir les dificultats en oportunitats”. Tant de bo sigui així i s’hagi après alguna lliçó de tanta desgràcia.
Només fent un cop d’ull a la setmana, hi ha hagut l’anunci dels quaranta projectes que es presentaran als Next Generation, els fons europeus pensats com una mena de Pla Marshall per sortir de sot on som ara. O bé l’anunci d’un procés participatiu per definir com hauria de ser la ciutat en l’horitzó 2030, en allò que en diuen l’Agenda Urbana de Terrassa. I també hem conegut iniciatives menors però igualment orientades cap a aquesta lògica revitalitzadora, com la decisió de modificar el POUM per tal d’obrir els baixos de molts edificis, ara tancats, a altres activitats com oficines i habitatges. Fins i tot en cultura i esports comencem a llegir notícies plenes de bons auguris. I tot això, amb un Diari de Terrassa disposat a acompanyar-ho. Sembla que comencem a anar bé, doncs.
Sense voler afegir aigua al vi, però, sí que hi ha algunes consideracions a fer si es vol que tot acabi el més bé possible. I la primera és que seria desitjable que els bons propòsits d’ara no amaguessin els errors del passat per tal d’assegurar que no es malbarataran les noves oportunitats. La Covid-19 ha estat una patacada tan gran que pot servir d’excusa per tapar tots els mals dels que partíem com a ciutat. Però sabem que el coronavirus ja ens va agafar amb poques defenses. Si, com sabem, l’experiència és allò que s’adquireix quan no s’obté el que es vol, tots els nous projectes haurien de partir de l’experiència obtinguda per tots els fracassos anteriors. Voler avançar sense autocrítica significaria conduir les noves oportunitats al fracàs.
La segona consideració és per recordar que en totes les futures decisions hauria de predominar un sentit pragmàtic més que no pas ideològic. Més que no pas voler aprofitar l’ocasió per defensar i imposar les pròpies doctrines, ara és l’hora de deixar que -això sí, amb un estricte respecte a l’interès general- tothom pugui avançar segons el seu criteri i demostrar quin és millor. Els excessos intervencionistes de l’administració, a part de fer-ho tot burocràticament feixuc, i fins reconeixent les bones intencions, sovint han portat a conseqüències contràries a les esperades. El cas de la normativa que només permetia comerços als baixos per no tenir una ciutat tancada les tardes i caps de setmana n’és una mostra: a la llarga, ha suposat una ciutat de persianes abaixades tot els dies de la setmana.
Finalment, si bé cal concertar tot el que sumi energies per fer més eficaços els projectes, també cal donar espai al desacord i la competència. Una excessiva voluntat de pacte pot portar a la paràlisi o la neutralització de les iniciatives més innovadores i disruptives. Ho he comprovat en institucions on els pactes entre adversaris per fer una candidatura guanyadora estronca tota possibilitat de renovació i només serveix per protegir vells privilegis. La Terrassa del 2030 no hauria de ser una bassa d’oli neutralitzadora dels desacords sinó un espai obert de confrontació d’idees i projectes, de visions del món i estils de vida. Una Terrassa viva.
