Joan Boldú
Som feliços si gaudim de la vida. I la vida són pràcticament totes les petites-grans coses que tenim més a prop.
La família, l’espòs/a, els fills, els amics, l’enamorament, l’amor, el treball, la salut, etc. Tot això són pessics de felicitat. Ara bé, la felicitat no és el nostre estat natural ni hem estat dissenyats per a assolir-la. L’estat natural de l’ésser humà és una permanent experiència d’emocions positives i emocions negatives, és una oscil·lació entre espais de plaer, gaudi, èxit, alegria, etc., i espais de dolor/sofriment, tristesa, fracàs, frustració, pèrdues, etc. La felicitat només és possible en fragments efímers i sense experiències negatives no treu el cap. És en aquest sentit que afirmà Nietzsche que el dolor i la felicitat són germans, bessons, que creixen junts.
Vivim en una època en què la felicitat és, a més del principal objectiu de la vida, una obligació. Aquest imperatiu és propiciat pel pensament positiu (Martin E. P. Seligman), reforçat per la tirania de la meritocràcia i posat en pràctica pel neoliberalisme econòmic. La felicitat s’ha convertit en un bé de consum que sedueix a milions de persones, és un gran mercat on al seu voltant hi giren psicòlegs, científics, “coaches”, divulgadors de “mindfulness”, escriptors de llibres d’autoajuda i altres professionals. El pensament positiu s’ocupa del benestar, la felicitat i l’optimisme. Defensa la societat de la positivitat -el plaer, l’alegria, l’èxit, el mèrit…- i la deslliga de tota forma de negativitat -dolor/sofriment, tristesa, fracàs, malaltia, etc.
El pensament positiu va de la mà del capitalisme de consum, i el seu objectiu és que cada individu tingui fam de “més” -diners, cotxes, cases,…- i que el “creixement” sigui un imperatiu constant. La cultura consumista fomenta que els individus desitgin “més” i el pensament positiu està allí a l’aguait per a seduir-los tot i ensarronant-los que es “mereixen més”, i que poden aconseguir-lo si de veritat ho desitgen i estan disposats a assolir-lo amb el seu esforç. La recerca de la felicitat s’ha convertit en una espècie de religió, on la fe en la salvació és substituïda per la fe en l’autorealització. Si hom fracassa, la responsabilitat és només individual. Conseqüentment, la felicitat s’ha convertit en una trampa al servei del sistema econòmic actual i en la cara fosca de l’ideal de la meritocràcia: la promesa de què cada persona pot controlar el seu destí i fer-se a si mateixa. La meritocràcia posa tot el pes del què ens passa a la responsabilitat individual.
El mite de la felicitat ens fa creure que hem de sortir tots els caps de setmana, que hem de viatjar, de viure un munt d’experiències noves. La felicitat, però, no és obligatòria. És un dogma defensor de què la felicitat no té res a veure amb les circumstàncies que ens depara la vida. Aquest dogma –responsabilitat exclusivament personal– ens diu que el sofriment és una opció, és a dir, que les causes dels problemes -el fracàs, la frustració, el sofriment, etc.-, són només personals, i no socials i estructurals.
Aquesta nova forma de dominació –“sigueu feliços”- afirma el filòsof Byung-Chul Han (“La societat pal·liativa “), és molt destructora, perquè aïlla els homes i causa una despolitització de la societat i una pèrdua de solidaritat. I Sara Ahmed (“La promesa de la felicitat”) critica aquest imperatiu de la felicitat perquè té com a objectiu dirigir el nostra pensament, les nostres emocions, la nostra conducta, els nostres desitjos amb la promesa de la felicitat “que ha de venir” i a la que tothom hauria d’aspirar i assolir. Tanmateix, la felicitat sempre està a l’altre costat, sempre se’ns apareix lluny, i quan pensem que ja la tenim agafada, se’ns escapa dels dits. La felicitat que ens venen com a bé de consum no té les claus per a la vida bona, ja que oblida tota referència a allò social, al bé comú, a la justícia, a la solidaritat. Com ser feliços si les solucions de la majoria dels problemes -pobresa, ignorància, malaltia, solitud, maltractament, etc.- depenen principalment de decisions polítiques, econòmiques, socials, mèdiques, estructurals, etc., alienes a nosaltres?
