Josep Ballbè i Urrit
“A falta de pan, buenas son tortas”. L’equivalència castellana d’aquest adagi és força més emprada que no pas la catalana. Qui no es conforma és perquè no vol.
La resignació pel que fa a allò que es té hauria de ser la primera opció vàlida. Ben bé podem dir, però, que som ploramiques gairebé de forma genètica. Ben mirat, al Principat, diria que aquest és un segell més que identitari. Per naturalesa, costum i tradició. Els polítics en són alumnes avantatjats.
El victimisme i, fins i tot, l’enveja envers els béns que posseeix algú del nostre entorn ens fan perdre el nord. Sembla ser que l’origen de la dita prové dels forns de l’antigor: els clients anaven a comprar pa. Si no en tenien –de fet– els oferien coques sense llevat. Finalment, un venia obligat a conrear la cultura de l’esforç, a casa, posant-hi un additiu que assolís el producte desitjat inicialment.
Un ha d’acostumar-se a acceptar el que aconsegueix si no troba el que cerca. Dit altrament, cito l’exemple del got mig ple o mig buit, segons es miri. A la cultura anglosaxona, vénen a expressar-ho tot dient “half a loaf is better than none” (mig pa és millor que no res).
Per als nostres verals, en to sorneguer, afegim que “qui té duros fuma puros i qui no en té fuma paper”… No sempre han estat a l’abast de tothom. En temps de poca prosperitat, eren caprici a l’abast de pocs. No podem obviar, alhora, el conreu de la cultura de l’esforç.
Els avenços i comoditats inherents al progrés han provocat que aquest ensenyament l’hàgim passat a segon pla.
Igual com alimentem el cos, tothom hauria de prendre la mateixa cura amb la ment. L’esperit i l’interior de la pròpia persona necessiten nodrir-se adientment. Et topes amb massa gent, però, que ni tan sols arriba a obrir les tapes d’un llibre. És ací on pren volada màxima una famosa citació evangèlica: “No tan sols de pa viu l’home…”. No cal fer-ne la cloenda. És àmpliament coneguda.
Es pot adaptar/ajustar perfectament en l’entrellat del qual estic parlant.
No pretenc blasmar ningú. Me’n guardaré ben bé prou. Intento, si més no, alçar una llança en favor d’assolir reptes i fites agosarats.
No hi ha dret a queixar-se per sistema, esperant que les autoritats polítiques ens solucionin la “problemàtica”. A partir de tot plegat, la perspectiva ens interpel·la i exigeix de nosaltres una bona resposta.
