Josep Ballbè i Urrit
La vida no és pas cap bassa d’oli. Fins i tot alguna pregària religiosa la titlla de “vall de llàgrimes”. No penso pas que sigui bona praxi mirar-s´ho tot en clau pessimista.
Això sí, cal afrontar qualsevol dificultat amb un bon grau d’esperança, coratge i bona predisposició. Tal vegada, la traducció castellana del meu títol és més indicativa: “Al mal tiempo, buena cara”. És a dir, quan “totes van mal dades” toca reaccionar bé.
En alemany, l’equivalent –traduït en “modus la Trinca”– passaria per “empassar-se el gripau” o “mossegar la poma agra”. En francès, ho expressen bo i dient “agafar el millor del pitjor” o “serrar les dents” (com ho fan, també, a Portugal). El contrasentit d’aquesta antítesi dibuixa un entrellat lleoní. En la darrera accepció, penso en les fèrules plastificades que recepten els odontòlegs a algun pacient, mentre dorm. Just per tal d’evitar el sotragueig inconscient o un cert frec entre la dentadura superior i la inferior.
Tibant d’una conjuntura bíblica, també entreveig l’hisop –amarat amb fel i vinagre– amb què els soldats escarnien Jesús, penjat a la creu, a tall de xarrup. De fet, la màxima expressió del coratge personal enfront de les dificultats s’escau arran la pèrdua d’un ésser estimat. Sempre he contrastat profundament la distància sideral entre la visió creient i la d’un agnòstic. Tot és respectable, certament. En tot cas, l’enfocament de l’hora de l’adéu en clau menys punyent rau a impregnar el “cop” dessota l’embolcall d’una mínima fe. S’obté un major consol i s’assumeix l’òbit com a pas a un retrobament ulterior.
Al llarg de la història, la cultura i/o pedagogia religioses no han ajudat massa en aquesta perspectiva més cofoia i resignada. La pròpia conjunció de Tots Sants i difunts –en dies seguits, dins el calendari del mes de novembre– no s’ha sabut transmetre en clau ben adient.
Potser això explicaria, en gran mesura, l’increment de cerimònies laiques o civils en els enterraments. Massa gent no està per a orgues ni amb humor o esma suficients per emmascarar una creença que ni ells mateixos es plantegen. Tot plegat s’acaba bo i exclamant un “vatua l’olla !” i engegant a dida un protocol social que convenen no sostenir-se per enlloc.
D’acord amb la meva reflexió, em pregunto si ens haurem de plantejar rebre nocions de cardiologia. No ens aniria malament, oi?
