Joan Roma i Cunill
Si voltem una mica pel país, i molt especialment per les capitals de comarca, ens adonarem dels profunds canvis en la vida comercial dels darrers anys.
Ho podem veure igualment en pobles petits i mitjans, però a les capitals tot és més gran i més evident.
Fa anys, un lema va fer fortuna, comerç és vida, entenent que on hi havia botigues, comerços, bars, restaurants, hotels… Hi havia gent amunt i avall, i això produïa la sensació d’activitat i negoci. En pocs anys, el canvi ha estat radical. Les causes són diverses i no les podem imputar totes a la pandèmia, si bé, les ha agreujat.
La realitat és que no hi ha capital, ni ciutat, que no ofereixi un aspecte desolador pel tancament de locals comercials, amb la corresponent deixadesa externa.
Queden molt pocs espais lliures d’aquesta afectació, sigui quina sigui la ciutat de la qual parlem. Ara mateix en podria enumerar una dotzena llarga i en totes el fenomen és similar.
Fa uns mesos vaig propugnar la reconversió dels locals comercials en habitatges per, com a mínim, fugir de la desertització i donar utilitat a milers de locals, en el conjunt del país. De fet, l’equip de govern d’Igualada (que està en minoria) ho va voler posar en marxa i no va poder pel vot contrari de l’oposició. Els arguments en contra es justificaven pels ànims de no voler crear habitatges amb deficiències a nivell de ventilació, accés a llum natural, petitesa, etc.
Efectivament, hi ha locals impossibles de reconvertir en habitatge, però molts sí que ho permetrien amb unes poques obres de reconversió. Aleshores, per què no fer-ho?
Podem buscar l’excel·lència però, si no toquem de peus a terra i no ens posem a treballar d’immediat, hi ha milers de locals que es van degradant, i amb ells totes les cases.
Si un propietari té un local que li costa diner, és comprensible que no s’hi vulgui gastar res a mantenir-lo. Com tothom sap, un local abandonat es degrada a una rapidesa inusitada. Toca, doncs, posar-hi remei i no hi veig cap altre destí que el d’habitatge si les condicions ho permeten.
I lògicament en aquells en què la reconversió no sigui possible s’han de buscar altres destins, lligats a l’oci o al lleure del barri on estiguin ubicats. O simples magatzems de tota mena d’utensilis i materials. La qüestió és donar un destí i produir uns guanys.
En molt pocs mesos han d’arribar els fons europeus amb destins diversos.
Pertoca als municipis, a les autonomies i a l’Estat presentar projectes.
Per què no un nou Pla de Barris, ben dotat, molt diversificat com per poder-hi introduir aquesta reconversió de locals buits en locals vius?
Si Catalunya té un problema greu d’habitatge, per què no impulsar aquesta reconversió per posar en el mercat de lloguer o de venda milers de locals adaptats?
Un pla com aquest suposaria mobilitzar desenes de milions, en obres i serveis, amb els consegüents llocs de treball, i acabar amb un resultat esplèndid per a totes les parts.
Els propietaris tindrien locals reconvertits en habitatges que podrien posar en el mercat de lloguer, s’haurien creat llocs de treball i les ciutats deixarien de tenir el penós aspecte que ara ofereixen en molts dels seus carrers i places.
El temps no tot ho cura. Al contrari, en casos com aquest, el temps ho espatlla i s’ha de tenir un debat en l’àmbit nacional per resoldre’l. Com més aviat ens hi posem, abans ho arreglarem.
