Josep Ballbè i Urrit
Ala callada, avui arribo a la columna número 1.000 en aquest diari. És per això que vull fer palès el meu sentit agraïment de forma global.
Primer de tot, al bon amic Pedro Millán, que em va oferir aquest espai fa poc més de quatre anys. Seguidament, als lectors que m’han anat seguint i fent confiança, d’aleshores ençà. Finalment, a la nova direcció del diari local, en la persona del seu editor (Marc Basté i Alujas), com a màxim responsable d’aquesta nova singladura.
Dit això, renovo el meu ferm compromís envers un periodisme de qualitat. Arrelat, alhora, en l’expressió del meu “terrassenquisme” des de sempre. Allunyat de la monotonia d’un encefalograma pla. Encès –amb nova empenta– en el reset de remoure consciències, per tal d’esbotzar qualsevol tipus de conformisme.
Sempre intento mantenir oberta la finestra del meu mostrari. Respirar aires nous. Generar expectatives que puguin interessar el major nombre possible de gent. Defugir la figura del mallerenga que només pretén polemitzar i crispar els fets.
No m’interessen el xivarri social ni els trepants dels poders fàctics. El soroll de l’entorn social actual és implacablement eixordador i estic esfereït. La histèria, emperò, no em farà perdre el nord. Prou sé que la interactivitat de les xarxes socials i la digitalització escampen la meva veu.
En tinc prou a pensar que la meva opinió pot fer un mínim de patxoca, generant el debat de pensaments variats entre força persones.
M’ho passo pipa bastint la columna de l’endemà. Entre escriptura i música –preferentment, si pot ésser, d´orgue– no vull fer-me el dormilega. Tampoc caure en la presumpció fàcil de dites com les que diuen “arbres fruiters, fes-los a milers”. O, “a cents i a milers, com els teulers”. No compto com el gran capità. Mai no em deixaré seduir per la cantarella del “qui dia passa, any empeny”. Ans al contrari, dia rere dia, seguiré clavant els colzes amb més rauxa. Si més no, amb l’ànim de donar el bo i millor del meu pensar. Compartint criteris, experiències, somnis i formes de veure la vida. En aquest punt, quan vaig a cloure aquest escrit, faig meu el matís de l’anomenada “ley Campoamor”: “En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira. Todo es según el color del cristal con que se mira”. Té 120 anys d’antiguitat. En qualsevol cas, em marco la fita d´arribar als cent.
