Avui fa 10 anys que la ciutadania indignada va esclatar. Ja fa una dècada d’aquell empoderament col·lectiu que va prendre les places el 15 de maig com a reacció a una profunda crisi que qüestionava el sistema polític, social i econòmic. No es tractava de prendre el poder, sinó de sacsejar-lo.
Un moviment espontani i heterogeni que va començar al km 0 de la Puertadel Sol i que es va estendre com una taca d’oli per tot el país, també a Terrassa. La gent va sortir al carrer per cridar la seva indignació contra la corrupció política, l’atur, el crac de l’immobiliari i el rescat a la banca. Per exigir canvis que permetessin rescatar les persones i revisar a fons el sistema.
Una dècada després, quin és el llegat d’aquella sortida al carrer? Quines són les llums d’un moviment que exigia un nou ordre i ho feia des de la base social, al marge dels partits i els sindicats, que van veure perplexes com la ciutadania els passava per damunt com una piconadora.
El Raval de gom a gom el maig de 2011.
Més democràcia i participació
Sota el lema “Democràcia real” va arrencar el 15M , en mig d’una crisi de representativitat política i una ciutadania que reclamava un paper actiu més enllà de les institucions.
Una dècada després, no s’han assolit els objectius de “participació real”, però les administracions han incorporat principis de transparència i alguns instruments de participació ciutadana, ara amb les xarxes socials com a suport,
Queden pendents, però, demandes com la descentralització de les institucions i els partits es resisteixen als processos de primàries i a les llistes obertes. El 15M ha deixat empenta en les institucions, però els canvis estan lluny d’aquelles reivindicacions.
Café a la terrassa amb els indignats de fons.
La petjada electoral
De la mobilització del 15M va sorgir una nova generació política sortida de les mobilitzacions al carrer i les facultats. També a Terrassa, on les conseqüències del 15 M i la irrupció de les candidatures ciutadanes va sexejar el Consistori.
El 2015, l’entrada de Terrassa en Comú va amenaçar l’hegemonia socialista i va atomitzar el mapa municipal. El 15M va donar pas a un mandat intens, amb propostes de canvi que van prosperar com la gestió pública de l’aigua o els busos híbrids. A la ciutat, però, la candidatura independent de Tot per Terrassa va impactar a la política el 2019, expulsant literalment els comuns del Consistori i liquidant el llegat del 15M.
Una de les pancartes dels indignats.
Més activisme social
Una de les herències del 15M és l’empoderament polític de la societat. L’activisme social ha impregnat i avui la política és a les llars, a les terrasses, a les xarxes i al carrer. Els partits i els sindicats ja no són l’únic vehicle. La ciutadania s’organitza per interessos. Es mobilitza com mai per defensar una causa. Feministes, animalistes, autònoms, vegans, llogaters, el moviment LGTBIQ, estudiants o pensionistes són alguns exemples de com la societat actual, com els indignats, es mobilitza des de la base.
El 15M va donar empenta a la PAH en un moment que la classe mitja perdia l’habitatge a mans d’uns bancs rescatats per la ciutadania. Els Iaiofralutes, la Marea per la sanitat pública, els Pensionistes i el Sindicat de Llogaters van seguir els seus passos. Entre les fites: la ILP contra els desnonaments, les pensions lligades a l’IPC i la regulació dels preus dels lloguers.
Cronologia de l’acampada
Diumenge 15 de maig
Sota el lema “Democràcia real” arrenca a Madrid la primera marxa dels indignats sense símbols, amb una sola veu. De matinada, “els primers 40 de Sol” decideixen passar la nit al km 0 de la capital. La policia desallotja aquella primera acampada, però la llavor dels indignats s’escampa com una taca d’oli. Dilluns, Barcelona i dimecres, Terrassa. A aquella primera concentració al Raval, espontània, multitudinària i al marge de partits i sindicats, s’activa l’acampada al Raval, que no s’aixecaria fins a finals de juny.
Divendres 20 de maig
Al tercer dia d’acampada al Raval, la Junta Electoral ordena retirar les tendes la jornada de reflexió per a les eleccions municipals. El moviment viu un dels dies de més tensió. L’assemblea decideix seguir a plaça i mantenir una resistència passiva. A mitjanit, els Mossos arriben al Raval i demanen als manifestants que marxin. Els agents intenten sense èxit convèncer els concentrats. De fet, difícilment podien executar un operatiu de desallotjament. La crida a través de #acampadaTRS va mobilitzar milers d’indignats que omplien el Raval de gom a gom.
Dissabte 28 de maig
La policia desallotja Plaça Catalunya, a Barcelona. A Terrassa, centenars d’indignats es desplacen a la capital per sumar-se a la resistència. A la tarda, els egarencs s’arrepleguen i protagonitzen una de les assemblees més multitudinàries al Raval.
Dimecres, 1 de juny
Els economistes Arcadi Oliveres i Miren Etxezarreta arriben a l’acampada. Els indignats escolten els seus discursos embadalits. El compromís dels intel·lectuals amb la lluita dels indignats reforça el moviment.
Diumenge 19 de juny
Els concentrats tornen a desplaçar-se massivament a la manifestació de Barcelona i de tornada, s’obre el debat sobre si aixecar o no l’acampada. El 15M va començar amb milers de persones a plaça, però mes i mig més després el cansament comença a fer-se palès i ja només queden un centenar de persones. Amb el rumor de fons de “Sol se muere”, l’assemblea de Terrassa decideix continuar després d’un debat intens sobre el futur del moviment. El degoteig de baixes, però, continua i a finals de juny s’aixeca la darrera tenda al Raval.
