Ballarins de gran presitigi, com Sergio Bernal, juntament amb joves promeses, oferiran avui i demà la gran Gala Internacional d’Homenatge a la Dansa al Centre Cultural Terrassa. Bernal diu que estan desitjant de pujar a l’escenari per a transmetre l’emoció del ball al públic.
La Gala Internacional d’homenatge a la Dansa que se celebra a Terrassa ha despertat molta expectació.
Estem molt contents perquè a tots nosaltres ens fa molta il·lusió en aquests moments pujar a un escenari. És el millor que ens pot passar. Estem molt agraïts. I jo, particularment, tinc moltes ganes de tornar a ballar al Centre Cultural Terrassa. Vaig venir fa temps com a ballarí del Ballet Nacional d’Espanya. Crec que va ser la temporada 2014-15. M’agrada actuar a Catalunya perquè el públic català aprecia molt la dansa. És el que he constatat a Terrassa, Sant Cugat, Barcelona, Cap Roig… Sempre hem tingut una recepció molt càlida i emotiva. I ara mateix , tenim moltes ganes d’interpretar i d’expressar totes les emocions contingudes que hem viscut al públic, a través de la bellesa que és aquest art de la dansa.
Què ha preparat per a aquesta gala especial?
Dues peces. Una d’elles és ‘”El cigne” amb la música de Camille Saint-Saëns. És una coreografia que arriba i toca el cor, que sacseja, que commou. És una metàfora en dansa sobre la mort molt bonica, preciosa, de gran intimitat. És una peça que no deixa a ningú indiferent perquè té una gran sensibilitat. És una revisió sobre la coreografia que jo vaig interpretar amb el Ballet de Bolxoi fa un parell d’anys, però l’essència és la mateixa. I l’altre peça serà en un altre registre totalment diferent. És dansa espanyola i destaca per ser un ball de molta precisió i força.
Dues obres que, com diu, desprenen sensibilitat i força.
Vostè també ha donat visibilitat ambdues coses creant una companyia en temps de pandèmia. Sí, la veritat, és que feia temps que tenia aquest repte personal i ha estat possible quan vaig sortir l’any 2019 del Ballet Nacional d’Espanya. M’acompanyen en el projecte Ricardo Cue i Carmen Salinas, com a codirectors. Vàrem fer l’estrena el novembre passat en el projecte de Teatros del Canal de Madrid amb èxit.
Com planteja el seu projecte artístic?
He treballat molts anys a escena, he evolucionat, i vull mostrar i ensenyar tot el que he après. Crec que puc oferir un repertori de dansa espanyola, clàssica i contemporània. I sobretot ho faig perquè crec que aquí hi ha molt talent i què és un injust que el deixem escapar quan han acabat la formació i necessiten marxar perquè no trobem feina. Jo sóc partidari de quedar-me aquí i fer tot el possible per donar feina. Començar a poc a poc i adaptar-se a cada moment a les creacions i el nombre de ballarins. Però hi ha possibilitats i nosaltres, amb Cue i Salinas, hi confiem.
El món de la dansa i de la cultura, en general, ho veuria com un risc.
Bé, poder ho és. Però nosaltres hem picat portes i hem tingut sort, especialment del sector privat i no tant del públic. Hem cercat ajudes arreu i hi ha teatres públics que ni tan sols han donat resposta. Però s’ha de donar sortida als artistes i cal trobar subvencions. En el meu cas, he tingut la sort que tinc molts bons amics que creuen en el projecte i m’han donat ajuts.
Pensava que els mecenes privats s’havien extingit.
Jo també, però existeixen. Hi ha persones que s’hi aboquen en projectes socials i culturals qualitatius. Això és una manera de fer que els Estats Units té molt arrelada. Allà particulars i empreses donen molt suport als projectes ciutadans que consideren que tenen solidesa. Cal moure l’economia i crear llocs de treball. És una manera que la cadena no s’estronqui.
Molts ballarins d’èxit com vostè prefereixen ser contractats per una companyia com a director artístic. Poder sí, però jo he fet una altra aposta, modesta, però una aposta per quedar-me al meu país, tot i que a fora estem molt valorats. Igual té a veure que jo tinc origen de família humil que va haver de treballar molt per tirar endavant. I estic agraït perquè la mare ens va apuntar a sevillanes als tres germans perquè necessitava una mica de temps lliure. Erems tres nens i quinze nenes. Els altres dos germans ho van deixar i van optar pel fútbo. Jo vaig seguir perquè de seguida vaig sentir que la dansa era la meva manera de comunicar-me i d’expressar-me.
