Joan Roma i Cunill
La pandèmia ha posat “de moda” un nou èxode de gent de ciutat cap a pobles petits, impulsada per una visió bucòlica de la vida rural.
Segons algunes xifres donades, dies enrere, en aquest darrer any i mig haurien marxat 19.000 persones de ciutat, per anar a viure al territori rural. Si tenim en compte que a Catalunya hi vivim 7,5 milions, el percentatge és ínfim.
A més, caldria aclarir la diferència entre acollir i integrar “neorurals”. Molts dels que han sortit o volen sortir de ciutat ho fan enganyats per algunes informacions que els han arribat clarament deformades. M’explico. Molts han sentit a parlar de la regressió demogràfica, la pèrdua d’habitants, en el món rural, i el perill de tancament d’escoles per manca d’alumnes. Això fa pensar que si truquen a un ajuntament de poble petit poden trobar-hi unes condicions excepcionalment bones. I no és això.
Ja en anys anteriors, he atès moltes persones que trucaven per demanar si el poble necessitava noves famílies i nous infants, i si això suposava trobar casa amb hort, o pis gratuït, i facilitats per trobar feina en el propi Ajuntament o similars. Creuen que un Ajuntament pot disposar de diner i patrimoni amb facilitat i abundància, de manera que els resolgui el problema.
Aclarits els dubtes són molt pocs els que donen el pas perquè ni és fàcil trobar habitatge ni segons quines feines. I dic segons quines feines perquè molt sovint hi ha feines que no troben candidats a fer-les. Aquesta és una altra de les paradoxes del nostre país. Tenim un elevat nivell d’atur però hi ha feines que no es cobreixen, malgrat les necessitats de molts aturats. En segons quins països, a la segona feina rebutjada, se’ls treu de les llistes d’atur i de les ajudes públiques. Aquí, caldria fer el mateix.
Però, tornem al tema. El millor col·lectiu de neorurals per acollir i integrar són els segons residents. Aquí sí que tenim un ampli ventall de possibilitats per fer créixer els nostres petits pobles, garantint la continuïtat de les escoles, CAP i altres serveis essencials. Els segons residents tenen l’avantatge de conèixer el poble, de saber què hi poden trobar i què hi manca, i poden passar fàcilment a nous conciutadans.
Tant per qüestió de pandèmia com per la millora de les noves tecnologies i algunes carreteres, una part dels segons residents s’han passat al teletreball i a convertir la segona residència en primera. Aquest moviment s’ha de facilitar i reforçar en els propers anys, com a via per revitalitzar els pobles i esponjar les ciutats. Si es fa bé, en sortim tots beneficiats.
Perquè l’altra via, la dels neorurals bucòlics, sovint topa amb la realitat, pura i dura, dels pobles petits. Molts creuen poder trobar en un poble els avantatges d’una ciutat, sense cap dels seus inconvenients. I això no és així. D’aquí que al cap de poc temps es queixin de no tenir determinats serveis o, si viuen a pagès, pensar que el camí ha de ser similar a un carrer o que poden tenir accés a aigua de la xarxa, a cobertura de mòbil, televisió o altres tecnologies, com si esteiguessin enmig del poble, o en una ciutat. Quan troben els inconvenients, s’adonen que no han estudiat prou bé les condicions d’un lloc i un altre. Sovint es fan reclamacions a l’Ajuntament de temes que són estrictament particulars.
Per evitar aquests casos, convé deixar molt clares les condicions de la vida urbana respecte a la rural. S’ha de facilitar el pas d’un lloc a l’altre, sense desconeixements ni enganys. Del contrari vénen frustracions i mals rotllos que no interessen ningú.
La regressió demogràfica és un fet des de fa molts anys i s’ha anat incrementant en els darrers anys, fins al punt de tenir nombrosos municipis en el límit de la supervivència. Toca, doncs, buscar noves activitats i implantar nous serveis, pensant especialment a convertir molts dels segons residents en residents permanents. Aquesta és la millor opció.
